La descoberta de l'amor
Escrita cap al final del segle II o a principis del segle III dC, Dafnis i Cloe, obra de l'enigmàtic Longus,ens presenta dos nadons -nen i nena- trobats per un cabrer i un pastor, respectivament, a prop de Mitilene, "una vila de Lesbos gran i bella [...] dividida per canals per on la mar flueix dolçament, i ornada de ponts de pedra polida i blanca". Tot i que la seva bellesa no sembla "pas rústica", Dafnis i Cloe acaben pasturant els ramats "l'un al costat de l'altra", i és la seva bona entesa el que els va conduint cap a un sentiment que desconeixen i que, a poc a poc però de manera irreversible, va enrarint la seva relació.
A Cloe, "l'angúnia li oprimia l'ànima, els ulls no l'obeïen i moltes vegades repetia el nom de Dafnis; no tastava res, passava les nits sense dormir, s'oblidava del seu ramat; ara reia, ara plorava; s'adormia i, tot seguit, es despertava amb un sobresalt; la seva cara empal·lidia i de seguida se li encenia de rojor". Després de rebre el primer petó de la noia, Dafnis recorda que "els seus llavis són més tendres que les roses, la seva boca més dolça que un raig de mel; però el seu bes és més picant que el fibló d'una abella". Abans de poder estar junts, la parella haurà de passar per una sèrie de peripècies que es llegeixen amb voracitat i tendresa, els mateixos adjectius amb què es recorda el primer amor.
