Els familiars de les víctimes espanyoles als camps nazis apel·len a la justícia argentina

BarcelonaLa mare d'Andrés Fariñas Adsuar s'asseia cada tarda davant la porta de casa amb l'esperança que el seu fill tornés. Ho va fer fins que va morir als 80 anys. No va poder tornar a abraçar el seu fill perquè l'Andrés havia mort el 17 d'octubre del 1941 al camp de concentració de Mauthausen-Gusen però ningú ho va notificar mai a la família. Van demanar reiteradament on havia anat a parar, però sempre van topar amb el silenci del govern franquista, que sabia que l'Andrés era mort perquè tenia una llista amb els certificats de defunció dels espanyols morts als camps nazis des del 1952.

Familiars de deportats gallecs i madrilenys, entre els quals els besnebots de l'Andrés, han decidit presentar-se al consolat i a l'ambaixada de l'Argentina per interposar diverses denuncies davant la justícia argentina. Han passat més de 80 anys des que van ser assassinats, però encara ara busquen un reconeixement que no han rebut mai de la justícia espanyola. De moment són vint famílies de Galícia i set de Madrid, però l'advocada de la causa argentina, Ana Messuti, espera que s'hi uneixin altres famílies de la resta de l'Estat.

Més de 5.000 espanyols van morir als camps nazis

Aquesta suma de denúncies ha estat una iniciativa de l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (ARMH). Es calcula que 9.300 espanyols van ser deportats als camps nazis, dels quals 5.185 hi van morir. "Espanya ha d'assumir la seva responsabilitat, perquè els deportats espanyols van ser víctimes del genocidi, i els familiars ara ho podran explicar per primera vegada davant un jutge –diu Messuti–. Quan es parla de genocidi nazi, els principals oblidats són els espanyols".

França va reconèixer la seva responsabilitat en les deportacions als camps nazis des del seu territori i va indemnitzar a les víctimes. L'estat espanyol no ha assumit mai cap responsabilitat en aquest sentit. No va ser fins al 2005 que un president del govern espanyol, José Rodríguez Zapatero, va visitar Mauthausen: "Vull dir-vos que és el primer reconeixement però no serà l'últim homenatge del govern del nostre país", va dir davant d'un grup de supervivents. Però era una mica tard, perquè el 2005 tan sols en quedaven vius un 10%. Fa poc van morir dues de les últimes supervivents catalanes de Ravensbrück, Neus Català i Conxiga Grangé.

En un acte a l'Ateneo de Madrid, en què han participat Messuti, l'historiador Benito Bermejo, el president de l'ARMH, Emilio Silva, i familiars de deportats espanyols, s'ha reivindicat justícia per a tots aquests deportats. Els denunciants consideren que l'estat espanyol té una responsabilitat perquè sabia quin havia estat el destí dels republicans espanyols i no va fer res. Entre el 16 i el 25 de setembre del 1940, el ministre Ramón Serrano Suñer va estar a Berlín per reunir-se amb els jerarques nazis. El mateix dia que va abandonar la ciutat alemanya, el Departament Central de Seguretat del Reich va difondre una ordre que especificava: "Tractament en els territoris alemanys i exteriors dels antics combatents rojos espanyols: procediu directament a traslladar-los als camps de concentració del Reich".

Hi hagut moltes iniciatives de la societat civil, com la creació de les amicals, per reconèixer els milers de republicans espanyols que després de lluitar per la democràcia a Espanya i França van morir als camps nazis. Però moltes investigacions demostren que des de l'Estat s'ha fet molt poca cosa. Per exemple, des de fa més de 80 anys, els Arolsen Archives d'Alemanya guarden milions d'objectes de deportats. Cap institució s'hi ha interessat mai. Des de fa més d'un any, l'historiador Antonio Muñoz, i alguns aliats que ha anat trobant en la recerca, intenta localitzar els hereus d'aquests deportats que van haver de deixar les seves pertinences quan van entrar a l'infern nazi. Muñoz els localitza per tornar-los rellotges, cartes, estilogràfiques...