Denzel Washington: "La por és fe contaminada"

Quan Denzel Washington i Frances McDormand van començar els assajos per interpretar els Macbeth, ell va preguntar-li a ella com creia que s'havia conegut la parella. "Oh –va respondre McDormand alegrement–, els Macbeth es van conèixer als 15 anys i eren com Romeu i Julieta, però no es van suïcidar. Van seguir casats durant 50 anys. Però no van tenir fills i la seva carrera es va estancar, així que pensant en el seu llegat de cop es van tornar criminals i van matar el seu bon amic, el rei". “És un dels pocs matrimonis ben avinguts a Shakespeare, però passa que planegen un assassinat”, diu Joel Coen, que ha dirigit l'adaptació cinematogràfica de Macbeth que ja es pot veure als cinemes i a AppleTV.

Coen i McDormand, que estan casats i es van conèixer al debut com a directors dels germans Coen, el noirSang fàcil (1984), han format equip amb Washington per fer un altre noir, la saga escocesa de “la sang crida sang”. I com al cinema negre clàssic, el paio és un enze i la noia porta problemes. Lady Macbeth empeny el marit a matar el rei Duncan mofant-se de la seva masculinitat. Quan veus McDormand –que desafiant les regles de Hollywood ha disparat la seva carrera a la mitjania d'edat interpretant dones que, com ella diu, “no són necessàriament redimibles”–, t'imagines fàcilment que és capaç de fer un regicidi. Imitant la trama de Macbeth, McDormand va fer la guitza al seu reticent marit fins que ell va acceptar dirigir la pel·lícula, tot i no tenir al costat el seu (també reticent) germà Ethan. Perquè, efectivament, és la primera aventura cinematogràfica de Joel des que el seu germà va canviar la pantalla gran pels escenaris. “I tant que el trobo a faltar!”, exclama.

“Frances McDormand és una bèstia”, diu amb admiració Denzel Washington. Quan portaven unes quantes setmanes de rodatges, ella va preguntar-li a ell si s'havia guanyat el dret a dir-li D, com fa la gent que li és més propera. “Esclar”, va respondre ell. Coen estava encantat de treballar amb la parella, un tàndem de titans al vell estil de Hollywood. “Són uns actors poderosos, intuïtius i fascinants. Et quedes perplex només de veure el que passa al rodatge”, diu el director, que va rodar el film en un format quadrat, així que Washington i McDormand ocupen tot l'espai dels plans.

“Tots tres estem en el nostre millor moment –assegura McDormand–. El Denzel i el Joel tenen 67 anys, i jo en tinc 64. I encara arrisquem. Encara ens atrevim a ficar la pota. Treballar amb el Denzel és deliciós per totes aquestes coses”. Va ser un relació artística a tres bandes delicada. McDormand diu que el seu marit va haver de confiar que Denzel i ella "no es farien costat en contra seva”, i Washington va haver de confiar que ella i Coen “no utilitzarien la seva intimitat com a marit i muller”.

A propòsit de Denzel Washington, l'escriptora Maya Angelou va escriure el 1994: “És una contradicció clàssica. Està completament tancat, com un cofre de joies, i alhora és tan accessible com l'aire”. Ell somriu en sentir la cita. “És millor que res, suposo”, diu. Li pregunto com manté l'aire de misteri en una època de sobreexposició. “Si et veuen gratis tota la setmana no voldran pagar per veure't el cap de setmana. No tinc Twitter ni Instagram, abraço el meu jo analògic”, afirma. Li comento que és imbatible fent diàlegs de Shakespeare com si fossin una conversa, que podria ser fill d'actors com John Gielgud i Spencer Tracy. I respon: “Són 45 anys d'entrenament. Era el que volien el Joel i la Fran: «Res de recitar Shakespeare amb un pal ficat pel cul»". Washington acaba de dirigir una pel·lícula, A journal for the Jordan, i es va prendre el rodatge de Macbeth com una escola de direcció dirigida per Coen. “És simplement un geni, sempre concentrat”, diu. Alex Hassell, un actor britànic que interpreta un dels nobles escocesos, Ross –com un “Rasputín sexi”–, diu que Washington sovint pressionava Coen perquè expliqués la seva tècnica. “Denzel li preguntava: «Per què fas això? Per què allò altre?» Estava encantat de treballar amb el Joel".

El blanc i el negre, i en blanc i negre

Aprofito la trobada per preguntar a l'actor si Hollywood és més divers després del moviment #OscarsSoWhite. “Hollywood és un carrer –diu Washington–. Jo visc a Los Angeles, no a Hollywood. No sé què pensa Hollywood. No és com si fos un grup de gent que es reuneixen els dimarts”. Quan els crítics del New York Times van situar-lo al capdamunt de la llista dels 25 millors actors dels segle XXI, la crítica Manohla Dargis va dir que el seu domini “és una reprimenda a la indústria racista en què l'actor treballa”. “OK”, diu rient per sota el nas quan l'hi comento. “Mira, tu fas la teva feina i llavors la gent decideix que és una cosa o l'altra”, conclou.

Hi ha qui esperava que, després del Black Lives Matter, un Macbeth negre faria que l'obra ressonés d'una altra manera. Al començament, Washington va preguntar-li a Coen sobre la qüestió del blanc i el negre. Però va resultar que només li preguntava sobre el fet de rodar la pel·lícula en blanc i negre. Washington creu que si ho mires tot a través de la lent d'una agenda política perds el focus com a artista. El director i l'estrella volien fer un Macbeth que fos universal, no d'actualitat. McDormand diu que no està interessada en interpretacions modernes de Macbeth com a emblema de la masculinitat tòxica o en corregir l'estereotip de Lady Macbeth com a bruixa. Un Shakespeare políticament correcte “és banal”, diu esbufegant. “És molt més important que això”.

A la pel·lícula Joel Coen aposta per l'abstracció i el clarobscur. No vol que sapiguem si som a la ment de Macbeth o en una terra erma i salvatge. A més del color, ha eliminat els ornaments dels vestits i els escenaris. Una resplendor gris i boires al·lucinatòries embolcallen un paisatge salvatge i minimalista, amb les bruixes convertint-se en tres ocells negres. El director va anar amb compte a l'hora de jugar amb els versos, i apunta: “No vols cantar la cançó sense la melodia”. Però per mantenir la idea d'una visió “postmenopàusica” de Lady Macbeth sí que van canviar una línia que Macbeth diu a la seva dona: “No infantis més que nois, car ta indòmita pasta només pot formar mascles”. A la pel·lícula, “pot formar” s'ha convertit en “hauria pogut formar”.

“Són una parella al final de la seva ambició, no al principi –explica McDormand–. En la nostra interpretació, ella comença a adonar-se que s'ha tornat prescindible i això és el que la torna boja, no el fet d'haver matat el Duncan i tenir la seva sang a les mans. Ella ha entregat l'ànima a les forces obscures, i ell ja no hi confia més. No li demana ajuda”. Segons l'actriu, tant a ella com a Denzel els llargs matrimonis els han ajudat a entendre els personatges. “El Denzel i la Pauletta porten tant de temps casats com el Joel i jo", recorda; concretament, gairebé quaranta anys.

Intèrpret d'homes letals

A Joel Coen no l'espantava la maledicció de Macbeth “fins que el covid va tancar la producció el 13 de març del 2020”. Però a Washington no el va preocupar mai: “Soc un home temerós de Déu. Intento no preocupar-me. La por és fe contaminada”. A diferència de moltes estrelles de cinema, Washington se sent tan còmode interpretant malvats, antiherois i homes amb grans febleses com fent d'heroi. No té rival a l'hora d'interpretar homes letals i impredictibles. Els seus ulls poden ser esgarrifosos, com fulles d'afaitar, mentre esbossa un somriure magnètic. Washington feia por com el guardaespatlles en busca de venjança d'El foc de la venjança i com el policia de narcòtics de Los Angeles del thriller del 2001 Training day, pel qual va guanyar un Oscar. “A Training day vaig improvisar prop del 50% del que se sent”, recorda l'actor. El director, Antoine Fuqua, va portar al rodatge delinqüents reals de bandes de Los Angeles per fer d'extres. “Teníem un munt de paios autèntics que havien fet de tot, així que vaig fer servir moltes coses seves. Vaig aprendre moltes coses d'ells”, admet Washington.

Els qui coneixen bé Washington saben que pot ser reservat. Manté un perfil baix, es mou en cotxe sense guardaespatlles i no és un habitual de l'escena de les festes de Hollywood. Els actors que treballen amb ell no saben a què atenir-se. Pot ser encantador o esquiu, però mai juga a ser el teu col·lega. “Jo no vaig intentar ser amic seu ni anar als partits dels Lakers ni a festes d'aniversari –diu Ethan Hawke, que va treballar amb Washington a Training day–. Només volia oferir-li el millor que tenia”. Melissa Leo ha treballat amb ell en tres pel·lícules –El vol i les dues entregues de L'equalitzador– i encara li diu "senyor Washington".

“En realitat és una persona adorable però necessita protegir el seu procés –explica McDormand–. Té un equip en què confia molt i amb qui ha treballat durant anys”. Quan Liev Schreiber va actuar amb Washington a Huracà Carter esperava trobar un Denzel amistós i es va trobar amb un geniüt Hurricane. “Creia que m'odiava”, diu Schreiber. Però després va rebre la trucada del director Jonathan Demme per aparèixer al remake d'El missatger de la por amb Washington, que va lluitar perquè Schreiber fos a la pel·lícula. “Va ser un xoc total”, admet Schreiber, que tanmateix assenyala que Washington s'endinsa en unes profunditats tan perilloses i doloroses com a actor que la xerrameca el pot distreure: “No he treballat mai amb ningú a qui sembli importar-li més la feina”.

Bruno Delbonnel, el director de fotografia francès de Macbeth, està acostumat a ser el primer que arriba al plató a les 5 de la matinada. “Però quan jo arribava el Denzel sempre hi era, sempre –explica Delbonnel–. Era una competició entre ell i jo. Assajava l'escena sol durant una hora sense llums al plató, només ell, caminant i buscant el sentiment de l'escena". L'actor no es queixa mai. Quan Spike Lee es va empipar perquè Washington va perdre l'Oscar per la seva increïble interpretació a Malcolm X davant Al Pacino per Essència de dona, Washington va dir amb elegància que si hagués guanyat s'hauria “sentit malament, perquè era el moment de Pacino”.

Copyright 'The New York Times'