Dels Quatre Gats al Sónar: Història que s’enganxa a les parets

BarcelonaCotorres domesticades. El notable artista eqüestre Mr. Felix. El clown elèctric Aldow. El primer cartell teatral que es conserva és un anunci del Círculo Ecuestre del 1890. Com a espectacle popular, però amb un elenc internacional, necessitava atreure el públic d’una ciutat moderna i cada vegada més accelerada. Per això apareixen imatges i colors als cartells de circ, que 125 anys després continuen mantenint un format semblant. Cartells catalans. Òpera, teatre i espectacles (1890-2015) permet resseguir 125 anys d’història del teatre català a través de 171 cartells “que han salvat la seva caducitat intrínseca i són icones que s’han sobreposat al pas del temps”, explica Roser Pintó, directora de la unitat gràfica de la Biblioteca de Catalunya i coautora, juntament amb l’historiador de l’art Santi Barjau, de l’exquisit llibre de bibliòfil que edita Enciclopèdia Catalana (i que costa 595 euros).

Els primers cartells eren comercials, de marques com Anís del Mono, però a finals del XIX els teatres s’adonen que poden fer servir les mateixes eines per vendre un esdeveniment. I així van aparèixer els primers cartells del Novedades, el Liceu o el Principal, veritables obres d’art signades per artistes plàstics que viatgen a París o Londres i n’importen els costums. Hi ha una tendència que replica el decorativisme del moviment arts and crafts anglès, que segueix el polifacètic Alexandre de Riquer, i una altra que beu de la bohèmia de París i exemplifiquen Ramon Casas, Santiago Rusiñol, Miquel Utrillo i altres assidus a Els Quatre Gats. En aquesta època, el primer quart del segle XX, obres de Pitarra i Guimerà convivien amb els Ballets Russos, Parsifal i les aventures del lladre de guant blanc Arsène Lupin. I artistes com Adrià Gual aprofiten per, a més d’escriure, dirigir i dissenyar l’obra, crear-ne també el cartell per anunciar-la.

La innovació abans de la guerra

“Amb perspectiva històrica, els cartells permeten fer un estudi social de com vivia la gent, quines aficions i gustos tenia. I, alhora, observar l’evolució estètica”, diu Roser Pintó. Durant els anys de la República “s’incorporen els artistes gràfics”, explica l’experta. És llavors quan comencen a preocupar-se pels drets d’autor i es crea el sindicat de dibuixants professionals. Això fa que els cartells s’assemblin més a la publicitat comercial i tinguin una concepció d’anunci, amb grans dibuixos a tot color i tipografia original. La lletra, de fet, ja s’assembla a la que després es farà servir per als cartells de guerra més famosos: els mateixos professionals (com Martí Bas o Cristóbal Arteche) tindran després un paper important en el cartellisme durant la contesa, que crida a l’allistament dels joves, a defensar la República i donar un cop de mà a la rereguarda.

Tot i que també hi continua havent artistes que fan algunes obres pictòriques, com Emili Grau Sala, autor del cartell de la mítica estrena de Federico García Lorca Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores amb Margarida Xirgu (1935). O l’estilitzada Xirgu dibuixada per Manuel Muntañola Tey. Aquí apareixen per primer cop els cartells dedicats a les artistes principals protagonistes. Els cartells de l’època són impactants i molt efectistes, a dues o tres tintes. La Rambla i el Paral·lel són els epicentres de l’oci als anys 20 i 30: hi ha Shakespeare i Joan Oliver al costat d’obres que aterren provinents de Madrid. Entre els artistes seleccionats al volum d’Enciclopèdia Catalana hi ha Antoni Clavé o Ramon Calsina, estètiques avançades per a un teatre que reflectia el moment històric de conflicte.

De la Passió al jazz

La duresa de la postguerra també traspua en els cartells i en el teatre: el català és bandejat i prenen rellevància les obres religioses, com la Passió. En aquesta etapa, dels anys 40 a finals dels 60, “conviuen l’art oficial, molt clàssic, i artistes d’avantguarda”, diu Pintó. L’evolució és molt accentuada. Del cartell de José de Zamora, que podria ser una rajola noucentista de Xavier Nogués de mig segle enrere, fins al modern cartell de colors primaris i nets de Guinovart per al Ballet de Juan Tena, hi va un abisme. Passa el mateix amb les figures còmiques dels cartells de Salvador Fariñas i la sobrietat d’Alexandre Cirici Pellicer.

El 1965 un cartell d’un concert de jazz, obra de Joan-Josep Tharrats, simbolitza una obertura a nous gèneres i a noves estètiques. El canvi de gustos i l’obertura internacional es consolida, i es pot comprovar amb el cartell de Miró per a la companyia de dansa de Merce Cunningham.

Nous espais i companyies

En el traspàs de dictadura a democràcia la revolució artística és majúscul: el català torna a guanyar terreny, s’introdueixen nous temes i autors (de Brecht a Espriu) i apareixen els dissenyadors. “Com en l’etapa republicana, hi ha dissenyadors gràfics i artistes”, diu Pintó. Destaquen noms com Enric Satué, Claret Serrahima, Mariscal i el multidisciplinari Brossa, que té l’habilitat de jugar amb la seva tipografia. “Està a mig camí de l’artista i del dissenyador. Juga amb les lletres, que és l’eina del disseny, però també fa poesia visual”, diuen els dos experts.

Els artistes deixen de ser figuratius. Alguns s’adapten al mitjà, d’altres tracten el cartell exactament com un llenç que forma part de la seva obra personal. Hi ha obres de Perejaume, Joan Pere Viladecans i de Josep Maria Subirachs. “Amb la democràcia el teatre surt de la sala”, diu Pintó. Hi ha festes populars i hi ha nous equipaments. Les institucions incipients obren nous espais i apareixen les primeres companyies independents. Això també dilueix l’autoria en els cartells: no hi apareixen ni noms d’autors ni d’actors sinó el nom de col·lectius com Els Joglars, Teatre Lliure, Teatre de l’Escorpí o Centre Dramàtic de la Generalitat. La creativitat arriba a la màxima diversitat amb el cartell pop de Trempera matinera de La Trinca, l’execució de La Torna, la foto de la Lindsay Kemp Company o la vinyeta eròtica d’ El tango de Dona Joan de Nazario.

L’etapa olímpica de Barcelona també és un esclat de color. “La ciutat no s’havia netejat des de la guerra”, diu Pintó. És l’època del Barcelona, posa’t guapa i la Barcelona del disseny. La fotografia pren protagonisme i el cartell evoluciona cap a la comunicació purament visual.

La fi del cartellisme?

La majoria d’obres recollides al llibre surten del fons del Museu de les Arts Escèniques de l’Institut del Teatre, perquè el centre fa una tasca proactiva per recuperar els cartells de totes les sales. Per això ha estat més senzill recopilar els originals per a aquest volum que per als sis volums anteriors, que eren de temes variats i cronològics.

Al segle XXI la funció del cartell és reduïda. “A Barcelona és impossible, perquè ja no hi ha espais per posar-ne”, lamenta l’autora del llibre. Als pobles encara se’n fa ús, però a la ciutat han estat substituïts per banderoles i marquesines, per altres formats i tècniques com els espots i les falques. “Això no passa en altres ciutats del món”, avisa Pintó. És, doncs, un mitjà publicitari en perill d’extinció.