Dels pergamins medievals a la bústia antifranquista

BarcelonaA l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB) hi ha més de dos quilòmetres lineals de documents que abracen dotze segles d’història, des del segle IX fins al XXI. A dins de cada carpeta hi ha milions d’històries: pugnes de poder, revolucions urbanístiques, registres de bombardejos, reglamentacions municipals sobre prostitució, magnicidis o reivindicacions veïnals. Aquest 2017 l’arxiu celebra el seu centenari i mostra en una exposició, comissariada per Sebastià Riera, alguns episodis de la seva història. A l’imponent pati gòtic de la Casa de l’Ardiaca, s’hi poden veure els pergamins signats per Pere III, un enorme bitllet de loteria del 1792 o els carnets d’accés d’uns joveníssims Pasqual Maragall o Eduardo Mendoza. Però aquesta és tan sols una part de les perles poc conegudes que es poden trobar a les entranyes de l’arxiu.

El viatge de 1937

Voluntaris disposats a carregar-se a l’esquena les caixes de l’arxiu

Agustí Duran i Sanpere va crear l’AHCB el 1917 i en va ser el director fins al 1957. L’historiador considerava que l’arxiu era un centre de conservació però també un lloc viu que podia projectar moltes activitats. El 1933 va plantejar “un arxiu de les paraules” que recolliria les entrevistes que es feien a Ràdio Barcelona. La Guerra Civil, però, va truncar-ho tot, i no va ser fins al 1983 que es va poder crear un arxiu amb testimonis orals del món del treball femení, la Guerra Civil, el cinema o els Jocs Olímpics.

Per salvar l’arxiu de les bombes, durant la Guerra Civil, Duran i Sanpere va fer construir caixes-biblioteques que s’instal·laven als baixos dels edificis, i que es protegien amb sacs de sorra. L’hivern del 1937 les caixes es van traslladar amb camions -juntament amb menjar, llenya i mantes per als refugiats- a Viladrau. Duran i Sanpere va haver de recórrer als amics i als usuaris més habituals de l’arxiu perquè l’ajudessin en el trasllat. Claudi Gómez i Grau, un treballador del servei d’arxius amb força sentit de l’humor, va suggerir el perfil ideal que precisava Duran: “Enviï algú que a més d’ésser entès i estimi aquestes coses, estigui disposat a carregar-se caixes a l’esquena”. Els voluntaris van haver de carregar un inventari general aproximat de 15.000 metres lineals de documents. Quan va acabar la guerra, Sanpere va decidir quedar-se a Barcelona i el van sotmetre a un consell de guerra sumaríssim per la seva activitat de salvament d’arxius i per haver sortit a l’estranger tres vegades. La sentència va ser absolutòria, i el 28 d’agost l’historiador ho comentava alleujat: “ El último acto del drama [...] acabó en comedia de buenas costumbres ”.

Bústies secretes

Papers clandestins i de l’exili dipositats amb nocturnitat

El 1895 la Casa de l’Ardiaca acollia el Col·legi d’Advocats de Barcelona, i d’aquesta època és la bústia modernista de Lluís Domènech i Montaner. Durant el franquisme, s’hi llançaven publicacions clandestines impreses en condicions molt adverses i en ciclostils casolans. Sovint el peu dels papers era fals o erroni per complicar la localització de la impremta. “Hi havia un acord perquè es guardés tot el que es produïa des dels sindicats i partits polítics sense que ho sabessin les altes instàncies”, diu el director de l’arxiu, Xavier Tarraubella. Gràcies a aquesta bústia, la Casa de l’Ardiaca té més d’un miler de títols que es van publicar durant la dictadura. Hi ha documents de la Lliga Comunista Revolucionària, el PSUC, el Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans o Bandera Roja. Hi ha també fulls volants i octavilles des del segle XIX fins a l’actualitat. I una vasta col·lecció de revistes i diaris (més de 15.000 títols) i d’humor gràfic: “Hi ha tot el llegat de Perich, que és molt crític amb la Transició, o Butifarra! ”, diu Riera.

El dibuix d’un magnicidi

L’atemptat contra Ferran II, al marge del dietari de l’escrivà

Barcelona conserva un dels patrimonis documentals més importants d’Europa perquè al segle XIV ja hi havia una normativa que obligava els consellers a conservar els papers. “Els documents garanteixen els drets i privilegis del govern municipal enfront d’altres poders -assegura Riera-. El Consell de Cent [constituït el 1249] era molt conscient dels seus drets. Mallorca o València també tenen bons arxius però, en canvi, tenen menys importància per exemple al regne de Castella, on el poder reial era més absolut”. A partir del 1390 l’escrivà del Consell de Cent va començar a portar un dietari on registrava quotidianament nomenaments d’oficials i totes aquelles notícies que significaven una despesa.

És en aquest dietari on, el divendres 7 de desembre del 1492, apareix per primera vegada l’atac a Ferran II el Catòlic: “Dehembre: Divendres VII. Aquest dia en Joan Canyamas pages bar e traydor malvat horat ab animo diabolich passat mig jorn quasi un quart dora [...] dona a la dita M.t un colp en lo coll ab una spasa, del qual isque sanch.” Al marge del document, l’escrivà, que va donar l’exclusiva del magnicidi, en va fer un dibuix. “És força excepcional, perquè a les cròniques oficials pràcticament no apareix cap informació de l’atemptat”, diu Riera. L’altre testimoni documental dels fets són les cartes que una compungida reina Isabel va enviar al seu confessor i conseller particular, Hernando de Talavera.