Els deliris violents d’un diable sense cor

LióFaust i La Fura dels Baus són vells amics. Al teatre, al cinema, a l’òpera, el col·lectiu català ha ofert al llarg dels anys variats acostaments a la història, cristal·litzada per Goethe, del doctor que pacta amb el diable. Quedava en cartera Mefistofele, d’Arrigo Boito, títol que Àlex Ollé aborda en una nova producció que ha inaugurat la temporada de l’Òpera de Lió, companyia que confia regularment en el director furero.

Com bé indica el títol, l’epicentre d’aquesta òpera estrenada, en la seva versió definitiva, el 1875, és el dimoni més que no pas Faust, i així ho reflecteix Ollé en un muntatge que, tanmateix, no pot evitar caure en les irregularitats que caracteritzen el material de base. A diferència d’altres adaptacions, Boito, més conegut com a llibretista de les últimes òperes de Verdi (Mefistofele és l’única partitura seva que ha entrat en el repertori), es va basar en els dos llibres de l’ opus magnum de Goethe, emmarcant el seu propi text en el desafiament del diable a Déu. Entremig, un seguit d’escenes deslligades amb poc desenvolupament dramàtic i psicològic, redimides per una música que assoleix moments de gran inspiració.

Ollé transforma la història en els deliris violents d’un pobre diable que neteja el laboratori biològic on treballen Faust i Margherita, i a qui, en el pròleg celestial, els àngels arrenquen el cor. Una gran plataforma enlairada sobre la qual se superposen diversos elements és l’eix del decorat d’Alfons Flores, col·laborant de nou amb Ollé, igual que Lluc Castells, responsable d’un vestuari que va de les granotes protectores del laboratori a les plomes cabareteres en l’escena del sàbat clàssic. Flores i Castells van tornar a dur llaços grocs quan van sortir a saludar, sense que el públic de Lió s’immutés, a diferència de la reacció intolerant fa poques setmanes al Teatro Real de Madrid. Potser els lionesos no sabien què volien dir.

Ollé va crear imatges suggestives tant al pròleg com, sobretot, a l’acte tercer, on, en un enginyós capgirament, l’empresonada Margherita expressa el seu amor per un Mefistofele incapaç d’estimar i el seu horror per Faust. La noia no puja pas al cel, sinó que mor en una gran cadira elèctrica, abans de transformar-se, en un bon cop d’efecte, en una seductora Elena. En l’epíleg, un Mefistofele ja del tot embogit fa amb Faust el mateix que als angelets del pròleg: degollar-lo.

Amb Daniele Rustioni, Lió compta amb un director musical de primer ordre que va obtenir de les notables forces estables del teatre (sobretot el cor, que té una participació transcendental) una prestació pletòrica. John Relyea va ser un Mefistofele tenebrós i Evgenia Muraveva una Margherita i Elena de lirisme mesurat. Paul Groves és un tenor de musicalitat irreprotxable, però ni el timbre poc llatí (almenys en aquest repertori) ni els problemes en l’agut no hi van ajudar gaire. En tot cas, amb el tenor nord-americà com a Faust es pot dir que La Fura dels Baus tancava un cercle: Groves va ser també el protagonista de la mítica La damnation de Faust de Berlioz al Festival de Salzburg, el 1999, el gran trampolí internacional de la companyia.