Del revés

Un dels objectius de l’animació ha sigut sempre infondre sentiments en allò que per naturalesa no en té, un àmbit en el qual Pixar no té rival. Però Del revés no es limita a animar joguines, insectes, monstres o robots, sinó que treballa a partir d’una abstracció total: la consciència emocional d’un ésser humà. Aquesta idea, potser la més agosarada d’una pel·lícula amb el segell Disney des de Fantasia, està aquí al servei d’una altra idea igualment atrevida: situar el motor de la història en la dificultat d’una nena per acceptar que la tristesa i la pèrdua formen part de la vida. Obra mestra de la qual possiblement gaudiran més pares que fills, Del revés conjuga amb una senzillesa admirable la densitat conceptual i la lleugeresa mitjançant una aventura que viatja a través d’escenaris d’una genialitat incomparable -el Hollywood oníric de la Fàbrica de Somnis, la indescriptible zona del Pensament Abstracte- fent servir tant recursos del cinema d’avantguarda com de la comèdia screwball. Un retorn a l’excel·lència de Pixar que fascina, fa vibrar i, sobretot, commou. |