Del capitalisme i la gran estupidesa humana

En el teatre de Peter Handke hi ha una gran preocupació pel llenguatge, pel sentit de la paraula, així com un sentit de relat dramàtic sense acció. Quitt és un text del 1973 que ens parla del capitalisme, d'un capitalisme de manufactura i, per tant, allunyat del capitalisme financer que patim ara. Però no només del capitalisme sinó també de l'individu, del paper que ens toca representar en la gran farsa de la història. I ho fa arran de la crisi d'identitat, de la depressió del protagonista, Hermann Quitt, el solitari milionari que escolta els seus intestins mentre planeja destrossar els seus competidors per ser l'únic, encara que no sàpiga gaire bé qui és realment i detesti el seu personatge.

Handke és clarivident en l'exposició dels mecanismes dels empresaris capitalistes per aconseguir el màxim benefici possible, i terriblement crític amb l'estupidesa dels consumidors, de les classes que són manipulades i explotades. Un menyspreu entre la desqualificació universal del gènere humà i el sarcasme sobre la condició humana incapaç d'establir qualsevol relació que no estigui mecanitzada.

A la fi, un llarg poema de paraules sense acció que obliga el director i els actors a reinterpretar una història sense història, uns personatges sense psicologia. I Lluís Pasqual se'n surt prou bé, així com l'exclusiu repartiment d'aquesta funció. Eduard Fernández (Quitt), Andreu Benito, Jordi Bosch, Lluís Marco, Boris Ruiz i Jordi Boixaderas s'aferren al no-res per ensenyar l'esquelet de la seva impotència i és gràcies a ells i a una exquisida direcció d'actors que l'espectador, interpel·lat directament, pot eludir el risc de perdre's pels racons de la paraula.