La depuració feixista: Franco entra a l’Ajuntament de Barcelona i expulsa 917 funcionaris

BarcelonaEl 26 de gener del 1939 va caure Barcelona i, amb la ciutat, pocs dies després, la resta del país. Franco va instaurar una maquinària repressora summament eficaç. La fisonomia de la ciutat es va transformar. Per aconseguir una Barcelona espanyola i feixista va utilitzar tots els recursos. Un va ser l’Ajuntament de la ciutat. “En aquell moment l’Ajuntament de Barcelona era una de les institucions més importants del país, després del govern de l’Estat”, destaca l’historiador Marc Gil.Era un objectiu estratègic que havia de passar del vermell al blau. Gil ha investigat a fons la sèrie de 7.100 expedients de depuració als funcionaris que es poden trobar a l’Arxiu Municipal Contemporani per fer la seva tesi. No és una sèrie completa perquè falten 91 expedients que s’han perdut, però són suficients perquè Gil hagi pogut demostrar com el consistori es va convertir en el braç executor, cec i acrític, del franquisme.

El ministre i cuñadísimo de Franco Ramón Serrano Suñer, en la seva visita a Barcelona, va deixar ben clar que hi havia d’haver canvis: "La ciutat està absolutament bolxevitzada. A Barcelona els rojos han ofegat l’esperit espanyol. Barcelona serà tractada per nosaltres amb les atencions amb què es cura un malalt”.

“L’Ajuntament de Barcelona es va reconfigurar amb un profund sentit disciplinari i jeràrquic”, explica Gil. “Es volia un funcionariat absolutament lleial i identificat amb el règim, i no una organització funcional com ho era l’administració vuitcentista i republicana”, afegeix l’historiador. Eliminat qualsevol esperit crític, el consistori es va convertir en una eina molt eficient:

La depuració va ser minuciosa, es van obrir més de 7.100 expedients a funcionaris que en aquell moment treballaven per l’Ajuntament: “Sabem que el 1938 hi havia prop de 9.000 funcionaris, perquè hi ha un document que dóna aquesta xifra en analitzar què suposaria per al pressupost municipal un augment salarial. Però desconeixem què va passar amb els prop de dos mil que falten. Probablement eren temporals o havien entrat al consistori després del cop d’estat del 18 de juliol i, per tant, el franquisme els considerava treballadors il·legals”, diu Gil.

Culpable de no tenir ideals fixos

Després d’analitzar els expedients, Gil extreu les següents xifres: 714 van rebre l’acusació de pertànyer a partits d’esquerra, 317 van ser acusats de participar en l’exèrcit republicà, 173 sospitosos d’haver assolit un ascens laboral o una millora salarial amb avantatge i 59 van ser acusats de pertànyer a la maçoneria. “Les acusacions censuraven actituds antireligioses com «ateo » i «indiferente a la religión » i la indiferència com a « acomodaticio con los rojos » i «no tener ideales fijos, poniéndose al lado de los que mandan »”, detalla Gil. Les denúncies estan plenes de suposades actuacions mai demostrades com « ridiculizar en público altas dignidades de la Iglesia », «ser ferviente lector de ‘La Humanitat’ » - el diari que va dirigir Lluís Companys- i «ateoindiferente a la religión acomodaticio con los rojosno tener ideales fijos, poniéndose al lado de los que mandan ridiculizar en público altas dignidades de la Iglesiaser ferviente lector de ‘La Humanitat’ -permitir a un hijo ir de voluntario al ejército rojo.

“Les acusacions es construeixen sobre denúncies, delacions o maledicències poques vegades contrastades. El gran drama és que se subverteix la lògica de la justícia. T’imputen càrrecs retroactius, és a dir, t’acusen de coses que eren legals quan les vas fer, i es capgira la lògica processal, cosa que obliga el funcionari a demostrar la seva innocència”, reflexiona Gil. Es van dedicar molts esforços a “fer net”: es van redactar 4.900 informes per als 2.327 expedients incoats. Sovint l’amenaçadora maquinària repressora de Franco era utilitzada per venjances personals: “La Falange Española va haver de fer una circular advertint que no s’aixequessin falsos testimonis perquè el tema se’ls estava escapant de les mans”, afegeix l’historiador. Dels 2.327 imputats, 917 (un 39%) van ser destituïts. Cinc dels 205 detinguts van ser condemnats a mort pels tribunals militars, 48 a penes de presó i 28 van ser absolts.

Malgrat la magnitud de les xifres, l’Ajuntament de Barcelona no va ser dels més castigats. “El nombre de funcionaris destituïts és més baix si es compara amb altres consistoris. Més d’un 60% van superar el procés de depuració sense problemes”, destaca l’historiador. Si no es va flagel·lar amb més força va ser, segons Gil, perquè el consistori havia de conciliar dos interessos: “Hi ha l’objectiu bèl·lic, que és esclafar l’enemic, però també la necessitat que el consistori funcioni eficientment i serveixi per legitimar el nou règim”, assegura. “Hi havia especial interès a preservar els quadres mitjans, perquè havien de mantenir un nombre suficient de funcionaris amb competència tècnica i experiència en els serveis municipals”, afegeix. Un altre factor a afegir és el perfil sociològic dels funcionaris: “Molts provenien de classes socials mitjanes més aviat conservadores”, diu.

Les dones, menys delatores

Les 219 dones del consistori van ser doblement investigades: no només es va revisar la seva conducta política sinó també moral. “Una dada significativa és que molt poques de les incoades van delatar companys, només un 4,6%”, destaca Gil. Es van destituir 102 funcionàries i 37 van rebre una sanció inferior als sis mesos. “Les funcionàries van rebre una sanció més severa que els seus companys”, afegeix .

Els primers expedients daten del març i principis d’abril del 1939 i els últims del desembre del 1940. En els dos anys que va durar el procés, van morir 101 funcionaris. “Dels 965 expedients que s’obren entre el febrer i el març del 1939, un 70% resten oberts entre 250 i 324 dies. Mentre durava l’expedient, el funcionari no podia treballar ni tenia dret a sou”, detalla l’historiador. Per tant, el funcionament del consistori es va veure afectat. El nou règim va exigir “ el máximo rendimiento y sacrificio ” al funcionarat davant l’aprimament del cos. Es va ampliar l’horari laboral a un mínim de vuit hores i s’exhortava els funcionaris a treballar “ sin tasa y aprovechando las horas de trabajo sin distraer un solo instante su atención del estudio y despacho de los asuntos que le sean confiados ”. Es van anul·lar els dies d’assumptes propis i es podia canviar de lloc un funcionari en qualsevol moment. El règim franquista també va recompensar els lleials. “El 80% de les places vacants havien de ser per als que havien patit, als ulls del nou règim, la persecució dels dirigents municipals republicans, així com per a les famílies dels funcionaris municipals que havien perdut la vida durant la Guerra Civil”, diu Gil.

Parlar català, motiu d’acomiadament fulminant

Els primers mesos del 1940, la Dirección General de Seguridad de Madrid va rebre tres denúncies anònimes sobre “les irregularitats” del consistori en el procés de depuració. La segona denúncia lamentava que al consistori “ se respira una atmósfera molesta ” perquè els funcionaris més lleials a Franco havien de conviure amb “ individuos de actuación marxista o separatista ”. L’autor anòmim es queixava sobre l’ús del català: “ Ya es de dominio público la testarudez que anima a un gran porcentaje de dichos funcionarios en lo referente al catalán. En todos los negociados se habla dicha lengua regionalista ”. I, finalment, denunciava que Enric Janer, el secretari municipal -durant el procés de depuració havia exigit que totes les denúncies passessin per ell-, havia bloquejat la delació interna.

Les denúncies van provocar que s’enviés dos advocats de l’Estat a fer una investigació sobre l’actuació municipal. L’informe dels dos advocats va ser prudent i desaconsellava una nova depuració. El governador civil, Antonio Correa, que seria substituït poc temps després, va fer un informe molt més alarmista i contundent. Correa va exigir una nova depuració, que no es va arribar a fer mai. L’agost del 1940 Correa va prohibir l’ús del català en qualsevol dependència municipal: “ Los funcionarios que se expresen en otro idioma que no sea el oficial del Estado quedarán ‘ipso facto’ destituidos, sin ulterior recurso ”. A més, el govern franquista assegurava que la “marginació” de la llengua castellana havia sigut un dels causants de la guerra: “ Trajo la ofensa para todo el resto de España ”.