Defensa obre la porta a consultar els papers de Franco

BarcelonaA l'estat espanyol investigar pot ser un recorregut ple d'obstacles. No és gens fàcil consultar alguns documents d'Exteriors ni d'Interior. I amb els anys no s'ha evolucionat sinó que s'ha involucionat. Però sí que serà més fàcil a partir d'ara consultar els 'papers' de la Guerra Civil i de la dictadura fins al 1968 que hi ha a l’Arxiu General Militar d’Àvila, un arxiu històric de titularitat estatal gestionat pel ministeri de Defensa. Aquest arxiu guarda tota la documentació generada per l’exèrcit de terra des del 1936. Hi ha els 'papers' dels dos bàndols que es van enfrontar durant la Guerra Civil i molta documentació, pública i privada, que van requisar els serveis d’intel·ligència durant el conflicte bèl·lic i durant el franquisme. Per exemple, hi ha els documents que els nazis van decomissar de les oficines que la Generalitat republicana tenia a París el 1940, i que posteriorment van entregar al govern franquista.

La ministra de Defensa, Margarita Robles, ha firmat una resolució que autoritza, "amb caràcter general, la consulta pública" de gran part de la documentació anterior al 1968, any en què va entrar en vigor la llei de secrets oficials (és franquista i preconstitucional però continua vigent). Fins ara tots aquests documents no podien consultar-se sense una autorització especial perquè tenien marques de secret o reservat. Però la resolució de Robles estableix que la llei del 1968 no té caràcter retroactiu.

Són milers de documents que inclouen, per exemple, la fortificació dels Pirineus (la línia defensiva que va construir Franco a la frontera pirinenca amb més de 6.000 búnquers), els camps de concentració que es van construir al territori espanyol o els moviments de tropes durant la Guerra Civil. "L’accés a aquesta documentació no constitueix cap risc real per als interessos públics ni afecta ni la seguretat ni la defensa de l’Estat", assegura Robles. Fer-los accessibles, segons Robles, respon a una "demanda social".

Hi continua havent documents inaccessibles

Però, segons els arxivers, la mesura només afecta l'Arxiu General Militar d'Àvila, on hi ha el gran gruix de la documentació, i no els altres arxius de Defensa, com l'Arxiu Històric de l'Aire. "La condició per alliberar tota aquesta documentació és que es conegui, que estigui descrita i inventariada, i en alguns arxius això encara no s'ha pogut fer", asseguren els arxivers.

Queden, però, molts altres reptes. Per exemple, des de fa més de set anys, historiadors i arxivers batallen perquè es puguin consultar els arxius d'Exteriors i Interior (on hi ha la documentació policial). Un acord del consell de ministres del 15 d'octubre del 2010 –aleshores governava Zapatero– va blindar l'accés a molta documentació d'Exteriors. El problema és que les restriccions que va imposar el govern socialista el 2010 no afectaven només documents sinó sèries senceres i fons documentals. Des d'aleshores són inaccessibles, per exemple, les entrevistes amb diplomàtics i mandataris estrangers, les gestions de suport a empreses espanyoles a l'exterior, les negociacions i mediacions amb líders i opositors estrangers, els viatges dels monarques... No només es tracta de documentació recent que podria considerar-se que pot posar en risc la seguretat de l'Estat.

Si qualsevol ciutadà vol saber els detalls de les relacions d'Espanya amb el Vaticà entre els segles XVI i XX es pot trobar amb una porta tancada. Tampoc podrà accedir als documents de la venda d'armes d'Alemanya i Itàlia al bàndol franquista. Ni podrà obrir les carpetes amb els arxius del govern republicà a l'exili o consultar mapes o expedicions del segle XVII. Són documents públics però inaccessibles.

L'altre cavall de batalla des de fa temps és canviar la llei de secrets oficials. En la majoria de democràcies, els documents històrics es fan públics passat un període de temps. Pot ser d’entre 25 i 50 anys després de la mort dels implicats. Es fa de manera automàtica i periòdica. Espanya és diferent. Només es desclassifica un document si se sol·licita. La llei sobre secrets oficials es va aprovar en temps de Franco: el 5 d’abril del 1968. Dictamina que els únics que poden decidir si s’obre un expedient són el consell de ministres i la junta de caps d’estat major. El procés és lent i arbitrari, perquè un govern pot decidir si fa públic un document en funció de si el pot perjudicar o no.

Tot sense oblidar que molts dels 'papers' de Franco estan en mans d'una associació privada, l'arxiu de la Fundación Francisco Franco, una singularitat pràcticament única a Europa.