Def Leppard i Europe, nostàlgia dels vuitanta

Santa Coloma De GramenetEl pop metal dels anys 80 va ser el protagonista de l’última jornada del Rock Fest Barcelona, on diumenge van actuar com a caps de cartell dos dels grups més emblemàtics d’aquella època, Europe i Def Leppard. Sota una fina pluja intermitent, les dues bandes van oferir actuacions plenes de grans èxits per posar el punt final a quatre intensos dies de música al recinte de Can Zam de Santa Coloma de Gramenet, per on han passat un total de 80.394 espectadors, segons dades de l’organització. La xifra consolida la tendència a l’alça d’un certamen en què, any rere any, han anat creixent l’assistència i l’oferta musical -enguany la programació s’ha ampliat de 3 a 4 jornades, amb més de 50 concerts- i també ha millorat la qualitat dels serveis i les activitats extramusicals.

Quan faltaven cinc minuts per a les deu de la nit, els suecs Europe van aparèixer sobre l’escenari Stage i van signar un xou rodó i sòlid que anava més enllà de hits comercials com la balada Carrie o l’encomanadissa Rock the night. Tal com ja van fer al Rock Fest del 2017, el tarannà del concert va girar al voltant de l’èpica sòbria i elegant dels seus últims discos, War of kings (2015) i Walk the Earth (2017), potser una manera de portar amb dignitat la seva maduresa, sense focs artificials ni gaires pretensions creatives. Això va permetre a Joey Tempest, cantant de la banda, mostrar solvència durant la major part del concert tot i algunes mancances vocals: el suec va fer patir quan, en la recta final del concert, Europe va abordar temes de joventut com Cherokee o la saltironant The final countdown, que el públic assistent va disfrutar igualment i sense complexos.

Qui no va mostrar problemes va ser George Fisher, líder dels veterans Cannibal Corpse -quina piconadora!-, que van congregar els fans del death metal més radical davant de l’escenari Tent a la mateixa hora que Europe, i l’excantant dels Twisted Sister, Dee Snider, que una hora abans dels suecs va presentar els temes del seu últim disc, For the love of metal (2018), lluint una forma extraordinària als seus 64 anys i sense abandonar aquella pàtina glam. No es va oblidar de clàssics de la seva anterior banda com We’re not gonna take it, que van convertir Can Zam en una gran festa.

Atrapats en el temps

Mentre Europe han intentat redefinir-se per ser contemporanis, Def Leppard semblen encantats de mantenir un peu i mig en els anys 80 i 90. Va ser l’època en què els de Sheffield es van convertir en una banda supervendes amb èxits de tornades pop com Let’s get rocked, amb un so farcit de delays i una estètica que implicava no escatimar en laca per als cabells. La banda liderada per Joe Elliot va apostar per un repertori de clàssics que va començar amb energia - Rocket, Animal - però es va anar apagant a mesura que sonaven power ballads : When love and hate collides, Rock on, Two steps behind (en format acústic), Bring it on the heartbreak... Un final amb Hysteria, Pour some sugar on me i Rock of ages, molt celebrades per la concurrència, va compensar un cert avorriment i va deixar bon gust de boca per un repertori que, tot i el vistós muntatge audiovisual, no tolera gaire bé el pas del temps. Va ser el concert de cloenda d’un certamen que ja ha confirmat la primera banda de l’edició del 2020: Accept.