La decisió de Coco, supervivent de 'Charlie Hebdo'

Corinne Rey explica els seus sentiments de culpa en la primera novel·la gràfica que escriu des de l’atemptat el 2015

Corine Rey en una imatge el gener passat
Roger Cohen / The New York Times
31/05/2021
6 min

ParísDurant alguns anys, després de l'atac a la redacció de Charlie Hebdo, l'expressió més insuportable per a la caricaturista Corinne Rey, coneguda artísticament com a Coco, va ser "al teu lloc". Els altres no es podien posar al seu lloc. Els altres no podien saber què haurien fet. El 7 de gener del 2015, Rey sortia de les oficines de la revista a París per anar a buscar la seva filla d'un any a l'escola bressol quan es va enfrontar a dos homes emmascarats que portaven rifles d'assalt. La van apuntar amb les armes al cap. "Porta'ns a Charlie Hebdo!", li van cridar. "Has insultat el profeta".

A Dessiner encore (Tornar a dibuixar, en francès), la seva novel·la gràfica publicada recentment, Rey, de 38 anys, es retrata com una figura petita i tremolosa a qui dues immenses formes sense cara segueixen per les escales. "Així és com els vaig veure", va dir en una entrevista recent a París. "Monstres, vestits de negre, enormes, sense trets humans".

Cérif i Saïd Kouachi, els terroristes, tenien un objectiu clar: venjar la publicació de les caricatures del profeta Mahoma per part de Charlie Hebdo matant el seu editor, Stéphane Charbonnier, conegut com a Charb, i el personal. Van empènyer Rey a punta de pistola fins a l'oficina de la publicació. "Ets tu o Charb", li van dir els germans Kouachi mentre li ordenaven que marqués el codi que obria la porta tancada. "Ets tu o Charb!!".

I Coco va haver de decidir.

"Les armes estaven a uns centímetres de mi, una darrere i l'altra a un costat", diu Rey. "Estàs paralitzada. Ningú pot entendre la boja urgència dels terroristes".

Va marcar el codi.

Simon Fieschi, l'administrador de la pàgina web del setmanari, va ser el primer a rebre un tret. Rey es va amagar a sota d'un escriptori. "Vaig sentir els trets, l'Al·lahu-àkbar [Al·là és el més gran] i el silenci posterior", diu. "Sense crits. Ni un. Recordo els sons, precisament, de cadires, de gent aixecant-se de les seves cadires just quan els mataven". Al seu còmic, la manera que ha trobat per explicar i transcendir allò que no es pot expressar és no retratar la terrible escena dels cossos panxa avall. En canvi, hi ha pàgines de foscor, com un dens filferro fosc i enredat, que busquen plasmar el buit deixat pels seus amics i col·legues assassinats.

Una pàgina de 'Dessiner encore'

Criada a Annemasse, una ciutat propera a la frontera francosuïssa, per un pare que sempre treballava i una mare amb problemes amb l'alcohol, Rey se sentia a gust a Charlie Hebdo. Era un refugi del que ella defineix com la "violència psicològica" de casa seva. Va unir-se a la revista el 2007 després de cursar estudis d'art a Lió i a Poitiers, va créixer amb el personal, en una atmosfera que descriu com "un desastre organitzat, seriós, funky i sobretot viu".

Ara tots han marxat i aquesta és una absència que mai l'abandona, un silenci que no li permet quedar-se callada.

Charb és mort. Cabu (Jean Cabut) és mort. Georges Wolinski és mort. Tignous (Bernard Verlhac) és mort. Els dibuixants que la van inspirar en un país on, almenys des de l'època d'Honoré Daumier a mitjans del segle XIX, la caricatura política ha ocupat un lloc especial. "Un cop de puny a la cara, però amb un guant de vellut", deia Cabu de la feina del dibuixant.

Un interrogatori a si mateixa

En total, els germans Kouachi van matar dotze persones aquell dia. És difícil imaginar una confrontació més brutal entre la premsa lliure i la fúria dels fanàtics. Les paraules dels germans Kouachi, a qui la policia va matar dos dies després, omplen una pàgina del llibre: "Hem venjat el profeta. Hem matat Charlie Hebdo".

"Vaig quedar amb terribles sentiments de culpa", diu Rey en una entrevista. "Vaig tenir la impressió d'haver pres una decisió quan, en realitat, no n'hi havia cap". En més de 10 pàgines de Dessiner encore, evoca l'interrogatori que es va fer a si mateixa en una voràgine d'imatges subtitulades: "¿I si hagués cridat demanant ajuda? ¿I si hagués intentat fugir? ¿I si els hagués empès escales avall? I si. I si. I si...".

Una imatge absurda d'ella llançant puntades de peu a la cara dels seus agressors massius transmet que no hi va haver cap "i si". Igual que a Auschwitz, com diu la cèlebre frase de Primo Levi: "No hi ha cap perquè".

Fieschi, el director de la pàgina web, no va morir, tot i que quasi el mata una bala al coll. Des de la cadira de rodes, les seves primeres paraules per a Rey quan ella el va anar a veure a l'hospital van ser: "No em canviaria de lloc amb tu". "Ningú pot entendre la terrible solitud de la Coco", diu. "Les persones que diuen: «Al teu lloc hauria fet això o allò» simplement revelen la seva total incomprensió".

Rey porta una arracada al nas. La seva mirada és sincera. Al braç esquerre té tatuatges des de l'espatlla fins al canell: una rosa, una calavera, un gat, un panda, un cargol. Són dibuixos de Tignous, de Charb, de la seva filla, que ara té vuit anys. "Volia veure'ls mentre dibuixava perquè em donessin valor", diu. Explica que algunes persones van dir que es va desfigurar perquè no va resultar ferida a l'atac, "però no va ser així".

La seva vida ha sigut un exercici de supervivència. Ara abunden els elogis cap a la feina de Rey. Al març, el diari Libération la va nomenar caricaturista resident, la primera dona a ocupar aquest càrrec en un important diari nacional. "Espero que Libé m'hagi contractat pels meus dibuixos, per les meves idees", diu Rey, que seguirà treballant per a Charlie Hebdo. "És bo veure que les dones s'han tornat més visibles en certes àrees. Sempre m'he sentit una mica andrògina en aquest entorn, evolucionant envoltada d'homes".

Li pregunto com veu les caricatures en l'actualitat. "El nostre paper és sacsejar, pertorbar, causar problemes, provocar la reflexió", diu. "Però insultar, no. No insultem". Fa una pausa i afegeix: "No tinc cap desig de formar part d'aquest ambient de moralitat". L'humor pot fer por, diu. Pot fer mal. Però sempre és un enfrontament amb la realitat.

Dret a criticar la religió

Per a Rey, que viu protegida per guardes de seguretat, l'objectiu de la caricatura de Mahoma era clar: apuntar als fonamentalistes i a la intolerància religiosa i afirmar que en una societat plural "criticar les religions va de bracet amb respectar les creences. És inseparable. I si un musulmà m'ho pregunta, l'hi dic: «Si faig aquest dibuix és perquè et respecto i perquè a França tinc dret a criticar una religió». Rey afegeix: "Si això realment et molesta no estàs obligat a llegir Charlie Hebdo. No estàs obligat a mirar aquests dibuixos. I això no t'impedirà creure. I a mi no m'impedirà no creure. I cadascú té la seva pròpia llibertat de consciència".

L'octubre passat, la decapitació de Samuel Paty, un professor d'història en un suburbi de París que va mostrar imatges del profeta Mahoma en una classe sobre llibertat d'expressió, va afectar profundament Rey, que ho veu com una prova que a França continua la batalla per la qual els seus amics van perdre la vida. "Paty és, d'alguna manera, un membre de Charlie, quasi un col·lega. Ell volia explicar què és la llibertat d'expressió. Explicava que la blasfèmia no és un crim a França", diu Rey. També ensenyava llibertat d'expressió i de pensament. Explicava la llibertat en si mateixa. Rey comenta que una escola de secundària de França es va negar a rebre el nom de Samuel Paty per por a ser atacada. "A vegades jo també tinc por, però ho supero".

Una pàgina de 'Dessiner encore'

Li vaig preguntar a Fieschi si Rey havia canviat des d'aquell dia devastador -conegut simplement com "el 7", així com l'11-S es va convertir en un símbol nord-americà-. "Més que canviar-la, crec que la va rebel·lar. La va fer aprofundir. La seva senzillesa va perdre ingenuïtat. Ella sempre va lluitar per la llibertat. I ara ho fa encara més", diu.

Rey se sent incòmoda amb la idea de ser víctima. No vol que la vegin d'aquesta manera. Ha lluitat per sortir d'un lloc inimaginable. En descriure al llibre la decisió que va haver de prendre, la Coco s'ha ajudat a si mateixa a descartar que hi hagués cap decisió. El 2018 va tenir un altre fill, un nen. "Sóc mare -diu-. Dibuixo i aquesta és la meva passió. Charlie no va morir, és viu. Estic una mica millor, tot i que els absents sempre són a la meva taula".

Copyright The New York Times

stats