La decebedora radicalitat d'Angélica Liddell

La dramaturga i actriu estrena la provocadora 'Terebrante' al Temporada Alta

Una imatge de l'espectacle de Liddell
2 min

GironaDolor sobre dolor. Dolor sobre la ferida oberta. Això vol dir terebrante, títol de la nova creació de la inclassificable Angélica Liddell. Un espectacle que s’emmiralla en l’ànima del flamenc més atàvic a través de l'evocació del cantaor Manuel de los Santos, Agujetas (1933-2015), per a qui el cante jondo només pot eixir del patiment i el dolor (“Si no has patit, quin flamenc cantaràs?”, es demana la dramaturga i actriu).

De dolor, de sang, de flagel·lació emocional, de provocació, n’hi ha sempre, als espectacles de la creadora nascuda a Figueres, però en aquest Terebrante la seva radicalitat assoleix cotes fins a la repulsió; per exemple, quan projecta la gravació d’una sagnant extracció dental que fa que molts espectadors tanquin els ulls o alliberin adrenalina rient. Aquest riure es torna col·lectiu quan, al final de l’espectacle, una veu desitja al públic que hagi “gaudit” de l’espectacle. El riure sarcàstic és l'epíleg d’una pobra funció rebuda amb desconcertants i molt tímids aplaudiments en absència dels intèrprets. L'escenari estava inundat de vi, cervesa i ginebra amb els quals Liddell s'havia remullat els cabells, el cos i la gola.

Ja queda enrere el seu joc d'insuls taloneig, la gratuïta provocació marca live show del club Bagdad, la inacabable adoració del gran cabró o el torturat Kyrie Eleison, apunt eclesiàstic que no podia faltar. Més enllà d’alguna projecció, no es va pronunciar cap paraula. Liddell, sempre atrevida, prescindeix dels pinyols que en forma de monòlegs omplien i cohesionaven les seves propostes, textos plens de ràbia i sinceritat, de força poètica i passió, de provocació i esquinçament salvatge.

Però no, Liddell, encimbellada i autosatisfeta, no ha volgut o no ha trobat què dir (“Tot allò que es pot comprendre o explicar no val per a res”, escriu al programa de mà). Queda, això sí, la bellesa de les composicions plàstiques brillantment il·luminades per Carlos Marquerie, el volcànic bramul de la banda sonora d’Antonio Navarro i la sospita del cansament creatiu d’una artista joiosament descarada.

stats