La debilitat de Gianni Vattimo
El torinès Gianni Vattimo es va inventar l'any 1983 el concepte de pensament dèbil , un dels senyals d'identitat de la postmodernitat filosòfica. Dit fàcil: defensava que no hi ha grans veritats, sinó moltes de petites i diverses, i que totes són interpretables. A diferència de Nietzsche i Heidegger, dos autors a qui Vattimo ha dedicat molta tinta, el seu punt de partida no és el nihilisme, sinó el compromís. "Vaig fer la tesi sobre el concepte del fer en Aristòtil perquè em sentia compromès amb l'empresa de construir un nou humanisme cristià contra els fariseus. És el projecte que també tenia Umberto Eco quan estudiava l'estètica de sant Tomàs".
Allò va ser als inicis. També ben aviat, ja abans del pensament dèbil, la seva debilitat va ser i és la de trobar un sentit a la tasca filosòfica, sovint combinant-la amb el compromís polític -"sempre m'he considerat un aliat dels polítics"- i la presència mediàtica -"escriure als diaris els sembla a certs filòsofs professionals un descrèdit"; a ell no-. Ens arriba ara un nou llibre en aquesta línia de connexió amb la gent: Vocación y responsabilidad del filósofo (Ed. Herder), traduït per Antoni Martínez Riu i amb una introducció a càrrec de Franca D'Agostini. És un text de gat vell, que recorre els seus fantasmes i que, més deshinibit de l'habitual, deixa anar unes quantes confessions personals.
Encara sobre la idea de compromís: "Vaig començar a estudiar filosofia perquè em sentia implicat en un projecte de transformació de l'home, en un programa d'emancipació. És possible que això fos degut als meus orígens proletaris (...). Si neixes fill d'una mare vídua d'un policia del sud estàs quasi fatalment induït per la pròpia incomoditat social a projectar una transformació social". I més: "Des que vaig començar a estudiar filosofia em sentia educador i, com que militava a l'Acció Catòlica, vaig voler ser professor en els moviments juvenils".
La postmodernitat dèbil de Vattimo no el fa, però, caure en un subjectivisme eixorc: "En el fons, íntimament desconfio de la meva individualitat, del que és personal. El pensament dèbil implica també per a mi una certa ironia de fons cap a tot èmfasi subjectiu, cap a totes les estilitzacions o les expressions massa privades". I tanmateix, la gràcia d'aquest llibre rau en el fet que fregui perillosament el caràcter confessional.