'Dear Werner': pelegrinant pel Camí de Sant Herzog

BarcelonaA finals del novembre del 1974, Werner Herzog va saber que la seva amiga Lotte Eisner estava molt malalta, possiblement a punt de morir. La resposta d'Herzog va ser: “No pot ser, ara no. El cinema alemany no pot prescindir d'ella. No permetrem que es mori”. Com trasbalsat per una revelació, el director va agafar una jaqueta, un brúixola i una motxilla amb el més imprescindible i va començar a caminar des de Munic en direcció a París, “fermament convençut” que Eisner seguiria amb vida si ell hi anava a peu. Imbuït d'aquesta mena de fe religiosa, Herzog va trigar 22 dies a arribar a la casa d'Eisner, esgotat per l'esforç, amb els ànims enfonsats. Ella el va esperar i no va morir. De fet, va viure nou anys més.

Herzog relatava l'experiència al llibre Del caminar sobre el hielo (Gallo Nero), el seu diari sobre aquesta marxa salvadora. El que no es va imaginar és que, 45 anys després, un cineasta madrileny faria el mateix recorregut solitari de la ciutat bavaresa a París, però afegint al sarró una càmera i dos trípodes. Pablo Maqueda va trigar 38 dies en fer el viatge, però és que ell no tenia pressa. Ningú s'estava morint, només la seva carrera com a director, estancada en converses estèrils amb productors i negatives d'agents de vendes.

Per sort, va tornar de París amb una pel·lícula: Dear Werner –ja als cinemes– que documenta el seu viatge i les seves reflexions de pelegrí. I si el gest de Herzog era un acte d'amor cap a una amiga, el del madrileny és una carta d'amor a un cineasta a qui, literalment, adora: “Per a mi és un déu i s'ha de rendir culte als déus, sobretot ara que les seves esglésies, que són les sales de cinema, estan patint tant –diu Maqueda–. En els temps que vivim, Herzog és un cineasta que cal reivindicar pel seu tarannà combatiu i perquè sempre ha fet el que li donava la gana”.

La pel·lícula és una reacció directa a la frustració de Maqueda per haver-se passat set anys sense rodar. “Dear Werner no neix d'una pulsió artística, sinó vital. Jo estava enfonsat, necessitava fer-la per recuperar la fe en el cinema, molt castigada. Per a mi era imperatiu posar-me en marxa, no estar aturat. Per tant, el més lògic era caminar”. L'experiència va ser terapèutica i l'ha ajudat a adonar-se que “la meta no és el més important” de fer cinema: “Has d'intentar disfrutar del camí, d'escriure el guió, fins i tot dels cops que rebràs”.

Cineastes sense matalàs econòmic

Maqueda també reivindica la possibilitat d'un cinema fet amb consciència de classe obrera, un “homenatge” al fracàs i a l'esforç. “Jo he crescut al barri de Carabanchel, ningú m'ha regalat res, i volia fer explícit i fins i tot treure pit que per a una persona amb dificultats per arribar a final de mes és molt complicat fer cinema –diu–. Ningú en parla però és així. Posar-te a escriure un guió quan arribes a casa cansat de la feina que necessites per sobreviure no és fàcil”. Aquí, altre cop, apareix el vincle entre Herzog i Maqueda. “Nacho Vigalondo va fer un tuit que deia «A veure qui organitza un festival per a cineastes sense matalàs econòmic»”. Herzog és això, l'antítesi del cineasta burgès, un director fet a ell mateix que abans de cineasta va ser soldador i que per gravar un curt en 35 mm va haver de treballar en un pàrquing. I aquest esperit de lluita és present en el seu cinema.

Herzog apareix a Dear Werner amb la seva veu. Maqueda va enviar-li un premuntatge de la pel·lícula i el director alemany es va avenir a enregistrar fragments del seu propi llibre. Herzog i Maqueda fins i tot s'havien de trobar a Londres per caminar junts per la ribera del Tàmesi, però la pandèmia va obligar a anul·lar la cita. “Després ens vam adonar que la seva aparició no era necessària, perquè el seu fantasma ja recorre tots els plans del film”, explica Maqueda, per a qui va ser importantíssim comptar amb el suport del seu heroi. “Aquell viatge és un episodi molt íntim per a ell i, en realitat, després d'escriure el llibre ell no n'havia tornat a parlar”.

No costa d'imaginar com devia ser per a Maqueda que Herzog li escrivís després de veure la versió final de la pel·lícula per dir-li emocionat que el seu “esperit de cineasta jove” li havia recordat a ell mateix quan va rodar Nosferatu, el seu propi homenatge a Murnau. “Per a mi Herzog és un cineasta clàssic, a l'altura de Hitchcock o Kubrick, no som conscients del regal que representa que sigui viu i fent pel·lícules amb el mateix esperit que tenia als 20 anys. Així que imagina com és d'emocionant tenir ara aquesta relació amb ell, que hagi format part d'una obra meva i que potser algunes persones s'acostin al seu cinema gràcies a la meva pel·lícula”.