David Summers: “Per ser feliç, més que un amor, et cal una feina que et faci feliç”

David Summers (Madrid, 1964) va publicar el 1985 el seu primer disc amb Hombres G. Al cap de 32 anys ha escrit el seu primer llibre: Hoy me he levantado dando un salto mortal (Alienta), amb la frase més famosa del Voy a pasármelo bien.

Com s’ha llevat avui?

Avui no m’he llevat fent un salt mortal, perquè m’he llevat a les 6. Porto alguns dies de promoció bestial, però ho porto bé.

Aquest és el seu primer llibre, però vostè ha escrit moltíssim...

Sí, escric des que tinc 16 anys i ho tinc tot guardat en quaderns.

Diu al llibre que per a cada disc utilitzava tres quaderns...

Sí, en tenia un per a esborranys, un altre per guixar i l’altre per passar en net les lletres de les cançons.

Diu que per ser creatiu cal llegir molt. Què llegeix?

Molta poesia, biografies com les de Frank Sinatra, Humphrey Bogart i Billy Wilder, m’interessa molt la seva feina professional. També m’agrada molt llegir història.

Sinatra és com un Déu per a vostè?

És l’artista de cap a peus. No només per la seva veu, la seva manera de cantar, les seves cançons, també per la seva llegenda, les seves relacions amb la Màfia, els seus problemes amb la justícia o amb les dones. Encarna el que un artista hauria de ser. Jo mai tindria relacions amb la Màfia, ni problemes amb la policia o amb les dones, però m’apassiona la vida tan agitada que va tenir.

Assegura al llibre que “crear no és copiar”, però calen referents...

Tothom té referents. Tot el que fem està influenciat per altres, però has de ser tu mateix. Al meu fill, que també vol ser artista, sempre li dic que faci les seves cançons, encara que siguin una merda. Amb una cançó teva bona pots competir amb qui vulguis. En canvi, si fas versions d’altres sempre et compararan amb aquests altres. No sé si Hombres G agraden a tothom, segur que no, però el que fem és personal. El pitjor és resultar indiferent.

Al llibre també parla del fracàs. Estem preparats per al fracàs?

No, sobretot si creus que és definitiu. Jo mai m’he sentit fracassat. Sempre que et donen l’oportunitat de seure a la taula et pot venir una mà de cartes bones. I això és el que jo vull, estar assegut a la taula. Guanyar a vegades i perdre en altres ocasions.

I l’èxit? És l’altra cara de la mateixa moneda...

Exactament el mateix. L’èxit és una mà bona que et ve donada i com el fracàs sempre és temporal. És una circumstància en la teva vida. La vida sempre segueix.

Com ha aconseguit seguir tocant de peus a terra?

Sempre he lluitat per mantenir el cap fred i per no donar massa importància a les coses.

Assegura en el llibre que Espanya és una país de cantants que no canten bé. Fins i tot diu que Ana Torroja no canta bé?

Sí i jo també m’hi incloc. L’Ana és molt amiga meva, l’estimo moltíssim i en parlo sempre bé. Té una veu molt personal i canta bé com l’Alejandro [Sanz], o igual que Sabina. El que dic és que aquí no hi ha una escola ni una preparació. Aquí no hi ha cap Barbra Streisand, ni cap Joe Cocker, ni cap Ray Charles... És un nivelll que encara hem d’assolir.

També assegura que per triomfar cal ser bona persona i honest.

Cal intentar envoltar-se de bones persones i de gent honesta, lleial i, sobretot, il·lusionada pel que està fent. Jo intento col·leccionar gent així. Valoro la feina en família, en equip, sabent que miro cap a un costat i que puc confiar en el que tinc al meu costat. Però, vaja, no cal ser bona persona per ser artista. Hi ha molt carallot que és artista.

Vostè també assegura que no va entrar en el món de la música pels diners, sinó per lligar.

Com tothom... sinó que l’hi preguntin al Serrat [riu].

Es lliga més sent músic?

Sí, esclar. L’escenari et dona alguna cosa. Qualsevol artista, fins i tot un tio que sigui lleig de collons, el veus a l’escenari i té un cert carisma.

Vostè és tímid?

Potser soc el més tímid d’Hombres G, però a l’escenari no sento cap tipus de nervis i et juro que soc feliç.

I això no li produeix ansietat?

No, jo soc feliç fent el que m’agrada. La meva feina és el que més feliç em fa en el món, més que res en el món. Per ser feliç és molt important tenir una feina que et faci feliç, més que tenir un amor o una família.

La gent diu que és al revés...

Som addictes a la feina, perquè ens encanta. Si treballes en un McDonald’s, no t’hi estaràs 15 hores, però si tens una feina que t’omple i t’emociona, no t’importa fer les hores que faci falta.

Aquest és un llibre d’autoajuda?

No. He intentat explicar com he fet jo les coses a la meva vida. I veient-ho ara crec que ha estat ben fet, perquè aquí seguim 30 anys després.

Canviaria alguna cosa?

No, en general no canviaria res.