David Verdaguer: "El Capdevila i el Marques-Marcet han sigut els dos Carles de la meva vida"

BarcelonaEn només deu dies han arribat a la cartellera dues pel·lícules amb David Verdaguer (Malgrat de Mar, 1983): la primera, Salir del ropero, és l'última comèdia que va rodar Rosa Maria Sardà, i Uno para todos, estrenada divendres passat, és un drama juvenil sobre educació en què l'actor exerceix de protagonista absolut. La coincidència és símptoma del bon moment professional de Verdaguer, però també de la seva capacitat per alternar registres interpretatius.

A Uno para todos

A l’institut en vaig tenir un de filosofia que es deia Oriol Galícia que em va marcar molt. Era un paio molt cínic, irònic, un gran pedagog. En aquell moment ell passava un moment complicat, però em va agradar conèixer-lo, tant dins com fora de la classe. Merda, la meva història és Merlí!

També s’assembla al professor d'Uno para todos

Una mica. Però el meu personatge és un geni gestionant els conflictes a classe i després un caos fora de l’aula. Hi ha molta gent així, bons professionals i després, a la vida, un desastre absolut, com jo mateix.

Què et va portar a voler ser actor?

Potser el fet que sempre m’he relacionat amb la gent a través de l’humor i de petit feia molt el pallasso. Quan era adolescent, abans de sortir de festa em posava pel·lícules dels germans Marx perquè em funcionaven com a vídeos motivacionals. De lligar no lligava, però m’encomanaven l’actitud del Groucho i això m’ajudava a ser ràpid mentalment i prendre’m-ho tot amb humor.

Al principi de la teva carrera molta gent et veia només com el del bigoti de l'APM

Sí. Tenia vint-i-un anys i era visionador a l'APM quan Carles Capdevila va apostar per mi i vaig estar-me tres anys fent el personatge, però va arribar un moment en què tant el Carles com jo vèiem que s’havia d’acabar. Ja ho havíem fet tot: reportatges per Catalunya, càmera oculta, un concurs que va ser un desastre... I jo tenia altres inquietuds. Durant molt de temps vaig dir que no a ofertes per fer de reporter en televisions espanyoles. De vegades, val més deixar passar un tren que agafar l'equivocat. Des de llavors les ulleres i el bigoti són la màscara que utilitzo per fer televisió o comèdia pura, i m’hi sento molt a gust.

Va ser Carlos Marques-Marcet qui et va treure de l’ombra de l’APM amb APM10.000 km

Sí. El Capdevila i el Marques-Marcet han sigut els dos Carles de la meva vida: l’un va apostar per un paio a qui no coneixia ningú i l’altre per un vessant meu desconegut. Sempre l'hi estaré agraït.

Sembleu inseparables. Fins i tot quan va rodar una història de lesbianes com Terra ferma

Doncs sí, però el fill de la grandíssima cabra no ha comptat amb mi per a la seva nova pel·lícula, que serà meravellosa.

Com va ser treballar amb la Sardà a Salir del ropero

Ja la coneixia del teatre, vam fer El caballero de Olmedo amb Pasqual i ens vam entendre bé. La Sardà era molt gran. La intel·ligència i el talent suren, i ella sempre flotava. Era una dona molt cínica i em fotia molta canya, però crec que m’apreciava. I jo a la gent que em fot canya i em fa riure me l’estimo molt. Em sap greu que aquesta sigui la seva última pel·lícula.

Quan vas guanyar el Goya per Estiu 1993

Molt malament, les crítiques m’afecten molt. No vaig disfrutar aquell premi. Venia d’una obra de teatre, anava de cul i no vaig dir ni un bona nit ni Lupe t’estimo. I llavors els bascos van parlar durant trenta o quaranta segons en basc. Avui ho faria d’una altra manera però en aquell moment no ho vaig saber fer millor. Entenc la gent que em va criticar i fins i tot puc compartir la seva opinió. Segurament no vaig estar a l’altura. Però quan reclames llibertat d’expressió i censures el que diuen els altres potser entres en una petita paradoxa.

Aquell any també vas presentar els Gaudí i vas estar molt divertit i desimbolt. No has pensat a presentar la gala un altre cop?

No m’ho han proposat. Els Gaudí van ser poc abans dels Goya. En dues setmanes vaig passar d’heroi nacional a traïdor a la pàtria. I crec que no soc ni una cosa ni l’altra. Però no sé si tornaré a presentar una gala perquè ho passo molt malament, cada vegada més. Si no hi poso remei, en cinc anys tindré un pànic escènic brutal. Des dels divuit anys que faig teatre, però cada vegada em poso més nerviós.

Recordo algun acudit especialment poca-solta als Gaudí com ara “quan facis l'estirón

Doncs aquell acudit era meu, el vaig escriure jo! Aquesta broma no la faria a una persona que no conec, però la Bruna i jo ens estimem molt i ens fem bromes d’aquestes tota l’estona. Quan rodàvem Estiu 1993 de vegades la confonia amb una de les nenes.

Al programa que presentes a TV3, Tabú

És que l’humor és la manera més seriosa de prendre’s les coses. Potser a tu no t’agraden les bromes sobre el càncer, però si veus algú amb càncer que riu de l’acudit, què has de fer? Els Gaudí em van ajudar a atrevir-me a fer una mica de guió, i potser per això al programa soc productor executiu, perquè m’agrada tenir més control de les coses que faig i evitar el sensacionalisme i la llagrimeta.

Al programa no només expliques acudits, sinó que també has d’escoltar molt. No tots els actors saben fer-ho.

Estava acollonit perquè no soc periodista i no sé fer entrevistes. Però sí que soc molt bon conversador. He anat a molts bars i he parlat amb tothom, m’encanta la gent. I al final es tracta de conversar amb persones normals. De vegades potser no he fet la pregunta que tocava i m’he deixat coses al tinter, però n'estic content.

Quines coses t’agradaria fer al cinema que encara no hagis pogut fer?

Alguna cosa d’acció, però no tinc cos per fer acció. No tinc ni carnet de cotxe. A mi m’encantaria matar zombis però tinc més cos per fer de zombi. M’agradaria fer comèdies ben fetes com L’apartament de Billy Wilder. M’encantaria fer terror i també cinema d’època. Al final he acabat sent l’oficinista gris d’aquesta generació: com que no soc molt alt ni molt lleig ni molt guapo… I m’encantaria fer de dolent, de fill de la grandíssima puta. De petit, quan jugava amb els amics, sempre feia de dolent.

A Uno para todos

Sí, però no el tros de pa que estic acostumat a fer. És un personatge molt solitari, jo ho soc cada vegada més. A ell li agrada refugiar-se en l’alcohol i la festa i jo no ho faig, però m’agrada molt beure. Soc molt de droga legal. D’il·legals no, perquè m’agrada molt evadir-me. Acabaria en una cuneta.