David Trueba segueix els passos de Chicho Sánchez Ferlosio

BarcelonaDavid Trueba encara no havia nascut quan, el 1963, el jove cantautor Chicho Sánchez Ferlosio va rebre la visita de tres estudiants suecs que havien viatjat en cotxe fins a Madrid amb un magnetòfon professional amagat als baixos del cotxe. En un parell d’hores van enregistrar un grapat de cançons cantades pel jove amb la guitarra i es van acomiadar sense gaires cerimònies, no fos cas que la policia els descobrís. Aquelles cançons eren material extremadament delicat: denúncies de la brutalitat del règim, himnes a la solidaritat obrera, paràboles sobre la Guerra Civil... Un cançoner revolucionari que no podia publicar-se a Espanya per raons òbvies, però sí a la Suècia socialdemòcrata, on es va convertir en un fenomen de vendes i va assolir ràpidament la condició de símbol de l’ideal comunista i, sobretot, de la lluita antifranquista.

L’enregistrament de Canciones de la resistencia española és un dels eixos de Si me borrara el viento lo que yo canto. Però el documental de Trueba sobre Sánchez Ferlosio que es projecta aquests dies al festival In-Edit de Barcelona va més enllà d’aquesta història de clandestinitat i èxit per abastar tota la figura icònica i tanmateix contradictòria i esmunyedissa del cantautor. “El que més em va atreure d’ell és que es va rebel·lar contra totes les idees -explica Trueba-. Sempre m’han interessat les persones que no s’acomoden i es resisteixen a interpretar el paper que els ha tocat”.

En el cas de Sánchez Ferlosio (1940-2003), el seu paper estava determinat per la figura del seu pare, l’escriptor Rafael Sánchez Mazas, fundador de la Falange Española i un dels intel·lectuals de referència del franquisme. “Però no és només que el fill d’un falangista es fes cantant llibertari, sinó que també es va resistir al rol de cantautor protesta i va preferir ser un cantant més aviat filosòfic, amb preocupacions etèries i humorístiques i, finalment, va acabar sent un àcrata que cantava i gairebé vivia al carrer”, diu Trueba.

Del ‘Cara al sol’ al ‘Gallo rojo’

Canciones de la resistencia española es va publicar sense acreditar l’autor per protegir Sánchez Ferlosio de les represàlies del règim, tot i que anys més tard el músic va rebre els seus drets d’autor. Temes com A la huelga, La paloma de la paz i Los gallos -després coneguda com Gallo rojo, gallo negro -, que el públic creia cançons tradicionals espanyoles, es van convertir en himnes de l’esquerra europea i eren versionats en altres llengües. “Que el fill d’un dels compositors del Cara al sol acabés escrivint l’himne per excel·lència de l’esquerra resumeix la història d’Espanya -diu Trueba-. I la pregunta que ens hem de fer és com és possible això. Creiem saber-ho tot i poder jutjar la gent per la seva aparença o origen, però la realitat ens dona constantment bufetades i ens ho desmunta tot. La gent és imprevisible i canvia i no és com ens diuen els llibres d’històries. Tothom és contradictori i evoluciona”.

No és gaire exagerat afirmar que la figura de Sánchez Ferlosio persegueix Trueba des de fa anys. Primer, perquè el seu germà Fernando ja va fer un documental sobre el músic a principis dels anys 80. “El documental del meu germà volia ser una cosa semblant a la que jo vaig fer després sobre Fernando Fernán Gómez, una conversa de sobretaula per conèixer la visió de la vida del protagonista, i el meu és un documental biogràfic”, apunta. Sánchez Ferlosio també apareixia indirectament en la filmografia de David Trueba, ja que Sánchez Mazas era un dels personatges clau de Soldados de Salamina. A Si me borrara el viento lo que yo canto, la imatge del falangista ens arriba passada pel sedàs de la tendresa i l’admiració del seu fill. Fins i tot la primera dona de Sánchez Ferlosio, Ana Guardione, companya de militància i lluites, parla al documental amb afecte del seu sogre. “No discutíem mai amb ell, ens tenia molta estima -recorda-. Algun cop ens deia que érem unes «rates roges», però sempre en broma”.

Catalunya, a poc a poc

Ja fa més de cinc anys del “S’ha d’anar més a Catalunya a dir-los que els estimem” que Trueba va pronunciar als Gaudí, frase que no s’ha acabat de complir ben bé. “L’independentisme sempre deia «Tenim pressa», però jo soc de l’opinió que aquestes coses s’han de forjar lentament -diu-. Cal trobar l’encaix del distanciament d’una meitat de Catalunya amb Espanya, i per això és necessari sortir d’una situació en què alguns no paren de xisclar i d’altres es tapen les orelles. Els uns s’haurien de destapar les orelles, i els altres, començar a parlar”.