David Lagercrantz: “La lliçó que ens va ensenyar Edward Snowden és important: ens vigilen”

BarcelonaFa cinc anys, quan el suec David Lagercrantz (Solna, 1962) es va trobar per primera vegada amb Zlatan Ibrahimovic a Milà per convèncer-lo que era la persona ideal per escriure’n l’autobiografia, li va dir que volia construir un relat molt diferent del de les memòries de David Beckham. “I qui collons és Beckham?”, va respondre amb arrogància l’exjugador del Barça. Això mateix devien pensar molts lectors quan a principis d’any l’editorial Norstedts va anunciar que Lagercrantz continuava la sèrie Millennium, i que la quarta part de les investigacions de Mikael Blomkvist i Lisbeth Salander, El que no et mata et fa més fort, seria publicada simultàniament a finals d’agost en trenta països. Tres mesos després, la novel·la suma més de tres milions d’exemplars venuts a tot el món i Lagercrantz ha viatjat d’un país a l’altre exhibint una simpatia tan eficaç com la professionalitat amb què contesta cada pregunta.

Reconstrueixi el moment en què des de l’editorial Norstedts li van oferir d’escriure la quarta part de Millennium, que en català s’ha acabat dient El que no et mata et fa més fort i ha sigut publicada a Columna. Va acceptar l’encàrrec de seguida?

Ho vaig acceptar... immediatament! Va ser un encàrrec ultrasecret. Em van portar fins al soterrani de Norstedts, perquè jo feia llibres per a una altra editorial. Ningú podia saber que jo em trobava amb ells. I em van preguntar: “David, estaries disposat a continuar el Millennium de Larsson?” I vaig dir que sí. Poc després, quan ja tenia el contracte firmat, em va agafar pànic. Me’n sortiria?

Li podia dir a la seva dona?

Només a ella. I em va animar a fer-ho. Si ho deixava córrer, me’n penediria la resta de la vida.

Què li va semblar Larsson?

Vaig arribar-hi una mica tard perquè mai no he llegit gaire novel·la negra. Vaig devorar Millennium quan tothom en parlava. Quan una novel·la negra és bona ens ensenya coses de la societat que explica.

Digui’m un autor de novel·la negra que li interessi.

Dennis Lehane. Les novel·les negres que m’agraden són literàries.

Té a veure amb la seva formació? El seu pare, Olof Lagercrantz, era editor i crític literari. I tenia un avi que era filòsof.

Vaig créixer en una llar sempre plena d’escriptors i intel·lectuals, on la literatura era molt apreciada. A casa, llegir llibres volia dir llegir literatura, i la literatura era sinònim de qualitat: ningú no llegia novel·la negra. De seguida vaig veure que el que no havia de fer era seguir els passos del pare.

Va estudiar religió i filosofia.

Sí. La religió em va emprenyar molt. Em van explicar tantes estupideses... Sóc molt crític amb els fonamentalismes. Llavors vaig començar filosofia. A casa era tradició que, un cop haguessis trobat el tema que t’interessava, l’estudiessis acadèmicament i en traguessis una tesi doctoral.

Però no va ser el seu cas.

Em vaig rebel·lar a la meva manera. Vaig estudiar periodisme. I em va costar molt trobar feina, perquè en aquells moments l’esquerra triomfava i a mi se’m tenia per algú que venia de la família equivocada: érem de classe benestant. Vaig treballar un temps en una revista de la Volvo, i després vaig veure un anunci que em va canviar la vida: el diari Expressen oferia una corresponsalia al nord per escriure sobre successos i me n’hi vaig anar.

Sembla la feina ideal per al futur escriptor d’ El que no et mata et fa més fort. Què va aprendre’n?

A parar atenció als detalls. Si comences una novel·la dient que en David beu un glop d’aigua de la copa, que es mira una gravadora i, tot seguit, comprova quina hora és, pot ser una història molt banal. Però si a continuació algú assassina en David, aquells petits detalls prenen una significació especial. Quan escrivia sobre assassinats, al principi descrivia la brutalitat dels crims, però amb el temps em vaig adonar que era més efectiu explicar com eren els cordons de les sabates del mort o les ulleres que portava. Com més intrigant sigui un cas, més detalls pots fer servir. Són necessaris. El meu pare estava obsessionat amb les frases i les grans idees. Treballant de periodista de successos vaig aprendre a explicar històries.

¿L’afectaven, els assumptes sobre els quals havia d’escriure?

Van passar coses terribles, com ara l’assassinat d’Olof Palme. Si vols escriure bon periodisme has de fer servir tècniques literàries. I passa el mateix amb la ficció: cal investigar com si preparessis un reportatge. El periodisme d’investigació i la ficció comparteixen objectiu: dir la veritat.

Molt abans de Millennium va escriure biografies -com les de l’inventor Håkan Lans- i també cinc novel·les. Una, Syndafall i Wilmslow (2009), estava protagonitzada pel matemàtic i precursor de la informàtica Alan Turing. Què tenen en comú, aquests llibres?

Estan protagonitzats per outsiders que tenen la impressió que no formen part del seu temps. De vegades pots ser marginal perquè ets massa intel·ligent, com li va passar a Alan Turing. Pots tenir idees revolucionàries, però de vegades els canvis amenacen negocis multimilionaris, com li va passar a Håkan Lans, que va inventar un sistema de detecció per als vaixells que s’ha acabat fent servir a tot el món.

Edward Snowden, un altre outsider, va motivar l’argument d’El que no et mata et fa més fort.

Quan em vaig assabentar de les revelacions de Snowden, no sabia què pensar. La lliçó que ens va ensenyar és important: ens vigilen. Si fa uns anys es creia que els pitjors atacs eren cosa de hackers, ara els responsables són els governs i els espies.

La Lisbeth i en Mikael tornen a treballar plegats investigant l’Agència de Seguretat Nacional dels Estats Units. És un llibre molt menys violent que els de Larsson. Per què?

Estic tip de la violència. Des d’ El silenci dels anyells la ficció ha embogit. Sembla que com més brutal siguis més èxit tindràs. És més interessant el suspens que les carnisseries.

¿Vivim en un món pitjor que el de Stieg Larsson?

És un món més polaritzat. A Suècia, el partit d’extrema dreta té un suport creixent. I hi ha els atemptats... La clau per millorar és l’educació. La lectura ens fa més tolerants. Algú que llegeix bona literatura no sortirà al carrer a matar els altres.