La novel·la inconclusa de David Foster Wallace

No m'estranyaria gens que David Foster Wallace es remogués furiós a la tomba des de fa uns mesos. Tenint en compte que era conegut per la minuciositat incansable, obsessiva, amb què treballava tots els textos -contes, novel·les, articles i reportatges de premsa-, i que no els donava a llegir a ningú fins que no els considerava perfectament enllestits, és deduïble que no li hauria fet cap gràcia el fet de veure publicada, pòstumament i per descomptat sense el seu permís, la novel·la en què estava immers, des de feia prop d'una dècada, quan es va suïcidar l'any 2008.

Michael Pietsch, l'editor responsable d'organitzar i polir els abundants materials trobats en els arxius i l'ordinador de DFW, reconeix al pròleg que El rey pálido hauria estat un llibre totalment diferent si l'autor hagués sobreviscut per acabar-lo. Després de fer l'esforç -alguns moments intens i gratificant, d'altres simplement esgotador- de llegir-lo sencer, el lector no en té cap dubte: el llibre hauria estat diferent i, sobretot, millor.

Per començar, és evident que per molt que Pietsch també digui que la novel·la és admirablement completa, no és el cas. Encara que la narrativa de ficció de Foster Wallace sigui sempre excessiva, caòtica, deliberadament descompensada i, en ocasions, fins i tot inintel·ligible o incongruent, queda clar que aquesta versió inconclusa d' El rey pálido és un magma de materials dispersos, de vegades sàviament dirigit i brillant, però de vegades insuportablement prolix i incontenible.

L'única cohesió existent entre tots aquests materials és el fantasmagòric espai que a la llarga acaba fent de lloc de trobada per a la majoria dels personatges que surten a la novel·la: el Centre Regional d'Examen de l'Agència Tributària a Peoria, Illinois, a mitjan dècada dels 80. Més enllà d'això, El rey pálido presenta tan sols una vaga coherència global, per bé que hi hagi temes recurrents: el trauma provocat per certes fòbies o patologies, la burocratització de l'existència, el tedi entès com una penosa via d'accés a la vida vertadera... Polifònica, complexa i complicada, la novel·la consta de 50 capítols, inconnexos i cronològicament discontinus. Els més complets i reeixits (posem el 5, el 14, el 22 i el 46) podrien funcionar com a excel·lents relats autònoms, i posen en evidència tot el talent de DFW per fer una literatura hiperdetallista i penetrant, d'un humorisme tortuós, d'una intel·ligència quirúrgica. Enemic frontal de qualsevol possible concessió al classicisme o a la facilitat, Foster Wallace pobla la novel·la amb una extensa galeria de personatges rematadament pintorescos i vulnerables, que viuen immersos en l'abstrusa rutina de funcionaris comptables.

Amb la voluntat d'inocular al lector l'horrible avorriment i la monotonia sedant que senten diàriament els personatges, l'autor nord-americà omple pàgines i pàgines amb llargues explicacions i reflexions relacionades amb la feina i el funcionament intern de l'Agència Tributària -processos de selecció del personal, tipus d'impostos i d'auditories, etcètera-, les quals només deuen ser comprensibles per als experts en la matèria. Per fer-ho més inhòspit i impenetrable, aquests passatges estan escrits en una prosa àrida, plena de tecnicismes. Una pregunta s'imposa: ¿cal fer literatura avorrida -espessa, confusa- per expressar literàriament l'avorriment? DFW té tant de talent que gairebé ens fa creure que sí. Gairebé.

Molt ben traduïda per Javier Calvo, El rey pálido és només recomanable per als fanàtics més fanàtics de l'autor. Els que simplement vulguin gaudir del geni en plenitud de Foster Wallace el millor que poden fer és recórrer a un dels seus excel·lents volums de reportatges.