David Carabén: "No hi ha bellesa sense sacrifici i una mica d'esforç"

Mishima publiquen avui L'amor feliç , el primer disc que David Carabén (veu), Davi Vega (guitarra) i Marc Lloret (teclats) enregistren amb Xavi Caparrós (baix) i Alfons Serra (bateria). L'amor, feliç o no, enlaira el pop del grup barceloní, que ha tornat a viatjar a El Puerto de Santa María per treballar amb el productor Paco Loco. El 13 d'abril començaran la gira de presentació del disc a l'Auditori de Girona.

La teva experiència amb l'amor es filtra a les noves cançons?

He utilitzat material autobiogràfic, és evident, però l'elaboro tant i jugo tant amb ell que al final crec que perd bastant interès si és o no autobiogràfic. Darrere de cada disc de Mishima hi ha algun llibre que m'ha impressionat molt i que m'ha fet relacionar certes noves idees amb la meva vida i amb la banda.

Quin llibre és el que t'ha inspirat en aquest disc?

L'amor i Occident , de Denis de Rougemont. Vaig petar-hi de casualitat en una llibreria. Vaig veure el títol, el vaig fullejar i em vaig adonar que era el que m'estava interessant últimament. L'interès va sortir d'un assaig de Joan Fuster que deia que l'amor tal com el coneixem avui és un invent del segle XII. I L'amor i Occident és el clàssic que parla d'això. És una meravella i es va convertir en el marc a partir del qual em sento legitimat per escriure segons quines coses.

L'amor és feliç o infeliç?

Jo crec que no hi ha amor infeliç. Hi ha un amor institucional, el de l'amor tal com ens l'hem volgut donar perquè la nostra vida social sigui ordenada: el matrimoni. I l'altre és l'amor sobre el qual cantem i sobre el qual s'ha construït gran part de la cultura occidental, l'amor romàntic, l'amor passió. El disc està una mica entre els dos.

Per què moltes de les teves cançons acostumen a tenir un gir dramàtic o irònic?

No veig la vida com una cosa dramàtica, però sí que és cert que per explicar les coses per les quals val la pena viure i escriure cançons s'hi ha d'incloure la merda d'on surten. No hi ha bellesa sense sacrifici i una mica d'esforç. I això ho pots tractar d'una manera humorística o dramàtica, però el propòsit fonamental és dir coses, poder capturar misteris, fer petites gàbies. Això són les cançons.

¿Ossos dins d'una caixa és una de les cançons que ho tracten humorísticament?

També és la cançó més terrenal. Després de la mort només serem això: ossos dins d'una caixa. La vaig escriure perquè vaig veure que el disc era una mica massa greu, massa metafòric, massa poètic d'alguna manera. I també hi ha una poesia més terrenal. Hem tingut sort, perquè normalment quan gravem amb el Paco Loco fem dos viatges. En el primer gravem les cançons que van sortint més naturalment. En el segon intento donar una mica més de llum. I en el tercer viatge, que és el primer cop que l'hem pogut fer, li he donat una mica d'humor, he rebaixat una mica l'enlairament poètic del disc i he fet una cançó marrana.

Com et sents quan algú diu que sou els Coldplay catalans?

Comparar-nos amb Coldplay ho fa gent que no escolta gaire música. Cap crític seriós no ens ha comparat mai amb Coldplay perquè no hi tenim res a veure.

Ets sents més a prop d'una síntesi entre la cançó francesa, Neil Hannon (del grup The Divine Comedy) i Nick Cave?

No ho sé. Ens aproximem a la cançó francesa perquè utilitzem gramàtica llatina, però els nostres gustos musicals sempre han sigut més anglosaxons. I com que sempre m'han agradat molt les bandes, doncs al final Mishima acaba sonant com les bandes que tenen un líder que escriu lletres i que arrangen les cançons a partir del text. Sempre m'ha agradat Neil Hannon, i el respecto moltíssim, però la música que fem no té gaire a veure amb ell. Amb Nick Cave potser una mica més. I amb Tindersticks, però sense els violins.

Et sents amb l'obligació d'explicar constantment els teus referents?

No. Molta gent deia al principi que jo era un pretensiós o un pedant, i he après a no dir segons quines coses. Quan dic d'on trec les idees, quan jo dic que L'amor i Occident és el llibre que hi ha al darrere del primer impuls per fer aquest disc, crec que estic sent generós, que estic dient la veritat. No m'estic fent l'interessant. És absurd que et diguin pedant perquè t'agrada Bergman. La gent espera que la persona que fa coses artístiques les faci del no-res. No les fas del no-res. No existeix la pàgina en blanc. Ja m'agradaria.

A un cantautor se li perdona que faci referències cultes, ¿però a un grup de pop no?

Segur. En el pop has de disfressar-te de més gamberro del que ets, has de jugar més amb els límits. Al principi de la carrera de Mishima em vaig adonar molt de pressa que l'havia cagat posant aquest nom al grup.