David Carabén: “Una bona cançó no ha de tenir ni gènere ni edat”

Mishima publiquen avui 'L'ànsia que cura', un disc en què David Carabén reflexiona sobre la idea del paradís. Dos anys després de L'amor feliç, el quintet barceloní busca un nou començament.

Xavier Cervantes
25/03/2014
6 min

BarcelonaMishima publiquen avui L’ànsia que cura (The Rest in Silence-Warner), un disc en què David Carabén reflexiona sobre la idea del paradís. Dos anys després de L’amor feliç, el quintet barceloní busca un nou començament.

¿ L’ànsia que cura és el disc més francès de Mishima?

Hem anat a buscar el que han fet Dominique A, Miossec, la gent que ha renovat la chanson. Tots bevien d’influències molt anglosaxones, però alhora tots tenien molta cura de les lletres.

¿També és un disc que té molt a veure amb els dos anys de gira?

Sí. Volíem sonar com en els concerts, i per tant el disc és una conseqüència de la gira.

El títol de l’àlbum és un vers de la cançó La brisa. Entenc que no era un títol pensat abans de fer el disc.

Sempre és així. El que passa és que a mesura que vaig fent entrevistes vaig trobant fils conductors. El disc anterior puc dir que era una lectura de l’amor romàntic, i aquest que parla del paradís, que és una evolució de l’amor romàntic. La brisa la vaig començar amb la mateixa tàctica que Qui n’ha begut, com un intent de descriure una cosa que no sé ben bé què és però que sé que és un element motriu.

¿L’ànsia com a motor?

Sí, és l’efecte de la societat on vivim, que ens ofereix trenta mil possibilitats de vida, trenta mil possibilitats de consum, i alhora ens fa sentir desgraciats perquè no ens satisfà totes les necessitats. A Els crits parlava d’una persona que té una ansietat davant la vida i la resol com pot. En aquest cas he intentat parlar del sistema, sigui el que sigui això.

El corredor és la primera cançó d'autohomenantge que feu.El corredor

Sí, és la primera cançó d'autohomenatge de Mishima, i també d'agraïment a la gent que ens ha seguit. És el corredor mediterrani. És una cançó sobre el país que vas escrivint, que a vegades coincideix o no amb els mapes, amb les administracions, però és el país d'afectes que vas construint amb la banda. El Llevant peninsular és el lloc on les nostres cançons tenen sentit per a la gent.

A qui et dirigeixes en aquesta cançó?

Començo com si estigués parlant amb la meva dona després d'un concert i li explico com ha anat. Parlo de la sensació de fragilitat de només ser músic i per tant dependre molt de com estan les coses, ara la gent no té diners per gastar en música.

A Mai més parles de la determinació de ser gandul.

Si ser músic vol dir ser gandul, jo vull ser gandul. He treballat molts anys en règim d’oficina, i per tant conec què és una feina d’assalariat, i ara que no ho faig tinc la sensació que no durarà gaire, que és precari, que la cosa perilla, i alhora que sóc un privilegiat absolut. Hi ha una barreja de sentiment de culpabilitat, felicitat i por.

Mai més comença amb una acústica que sembla de Billy Bragg.

Sí, clarament. També hi ha cites a moltes cançons sobre ganduls, com ara Busy doing nothing de Bing Crosby, Es una lata el trabajar de Luis Aguilé o Les chiens de paille de Miossec.

Per què a la cançó El paradís el descrius com un lloc sense amor?

En la nostra imatge mental del paradís és un lloc de desinhibició sensual i de flirteig amb substàncies prohibides. El paradís que ens ha intentat vendre la indústria del turisme és un lloc on sortiràs de la quotidianitat, i la quotidianitat és l’amor en parella. I al paradís és on tot això es relaxa i et pots desinhibir. Al paradís que tenim avui dia en ment no hi ha nens, perquè no portes els fills al paradís. No hi ha amor. Hi vas a follar, a beure. És un lloc on no tens responsabilitats.

Per què t’interessa la idea del paradís, tan present en el disc?

Vaig llegir Historia del cielo, de Colleen McDannell i Bernhard Lang, que és un llibre meravellós sobre la representació del cel i del paradís en la història de l’art. Al Renaixement era un jardí i ara és Amélie, una pel·lícula que presenta una França sense grafitis ni immigrants.

Això ho contrastes a Mentre floreixen les flors, sobre la tragèdia de Lampedusa. ¿És la cançó amb contingut més polític que has fet mai?

És una realitat tan bèstia... Hi van morir 400 persones. Podríem trobar molts culpables, com el mur que van construir a Turquia i que va canviar tots els fluxos de migració mesos abans que passés la tragèdia de Lampedusa; per això molts es van arriscar a anar-hi per mar. Molts eren eritreus que fugien d’unes lleves. El dictador Isaias Afworki està obligant nens de 15, 16 i 17 anys a anar a l’exèrcit, i sembla que la mili dura fins a tres anys. Per tant, qui és el culpable? Els turcs que posen el mur? El dictador que envia els nens a l’exèrcit? Europa, que té una política absolutament restrictiva pel que fa al trànsit de persones? Em vaig sentir obligat a escriure sobre Lampedusa, perquè eren orientals que anaven a buscar un paradís occidental i occidentals que anaven a la platja, la idea de paradís occidental. El que jo volia representar és aquest drama de la humanitat. El drama de la creació, que les coses passen així.

Hi ha una mena d'acord secret que plana per tot el disc?

Per primera vegada he utilitzat acords disminuïts. Bàsicament perquè vaig estar escoltant molt el Noël Coward per aprendre una sèrie d'acords i de cadències que no havia tocat mai a la vida. Això em va permetre escriure uan cançó com Aquí va un do, que sembla un estàndard de jazz. A La teva buidor hi ha un disminuït, a Els vells hippies també, i és possible que també n'hi hagi en alguna altra cançó.

A Ja no tanca els ulls

P { margin-bottom: 0.21cm; }A:link { } És una idea que el David Lynch porta a la seva màxima expressió, que el zenit d'una vida és un accident. De fet, és la idea de J.G. Ballard Crash. Volia fer una cançó sobre això perquè és un clàssic de la música i jo no n'havia fet cap mai.

Què vols explicar a Els vells hippies? Sembla una cançó que amaga certa rancúnia.

És una dialèctica entre una versió del paradís, la hippy, la de l’amor lliure, i la caricatura de qui el nega, algú que se sent desafiat per l’amor lliure. La voluntat era purament humorística, molt Randy Newman, però és possible que en alguns moments no quedi prou clar que jo no sóc el personatge real de la cançó. Fins i tot la meva dona m’ha dit que com puc dir “deixa-li la dona tu”. “Quina cosa més masclista i horrorosa”, em va dir. El paio de la cançó se sent així, és un petitburgès que se sent desafiat per la idea de l’amor lliure i intenta rebatre-la.

¿Tens present el punt de vista femení o la reacció que puguin tenir les dones quan escolten les teves cançons?

No hi penso mai, però sempre he intentat obrir les meves cançons fins al punt que el “jo” pugui ser una dona. Curiosament, tenim molt èxit entre lesbianes. En el nostre perfil de Facebook moltes noies ens han demanat que dediquem cançons a les seves nòvies. Intento evitar el gènere sempre que puc. És la funció del pop: I love you. I com més gent sigui aquest “I”, més bona serà la cançó. Una bona cançó no ha de tenir ni gènere ni edat.

L’ànsia que cura inicia una nova etapa de Mishima, que aquesta vegada no han fet el disc amb Paco Loco a Cadis, sinó amb Peter Deimel a França. “Volíem fugir de la zona de confort que ens proporcionava el Paco”, explica David Carabén, líder del grup que completen Xavi Caparrós, Marc Lloret, Alfons Serra i Dani Vega. El disc, diu Carabén, comença “lluminós i empastifat de carrer”, i entra després en un espai dramàtic i visceral, fins que la cançó Aquí va un do canvia el to i acosta l’àlbum al territori de l’amor, la gran mercaderia de Mishima per fer cançons.

stats