BarcelonaDavid Bowie és una festa d'aniversari on sona 'Modern love'. És la mirada d'un adolescent fascinat pel videoclip d''Ashes to ashes' o pel maquillatge de la portada d''Aladdin sane'. És la imatge que interroga sobre la sexualitat i que contribueix a legitimar la diferència. És aquella fractura quan s'intenta entendre què significa que serem herois per un dia, només per un dia. És la fiblada elèctrica de 'Sufragette city' que recorre l'espinada en les nits salvatges.
Mor David Bowie als 69 anys És la incertesa davant la possibilitat d'una altra vida, la de la veu que tremola quan reclama canvis i alhora sospita amb angoixa que el temps li passarà pel damunt. També és, com diu el periodista musical Nando Cruz, l'autor d'un disc “interpretat per algú que ja se sabia lluny d'aquí”, 'Blackstar' (2016), “el disc d'algú que ja havia mort”.
Gairebé cinquanta anys de trajectòria artística donen per a infinitat d'interpretacions, però segurament el que fa de David Bowie una de les personalitats més rellevants de la música popular és, per una banda, la capacitat de les seves cançons per inserir-se en la vida de molta gent, i, per l'altra, el prodigiós talent per situar-se més enllà d'ell mateix per imaginar com serien les coses des d'un altre lloc, fins i tot des de la mort, perquè la mort segueix sent un espai tan aliè a nosaltres com la vida a Mart. Bowie és un constant “què passaria si”. A vegades se'n sortia amb una genialitat d'aquelles que obren portes perquè altres en recullin la influència. Altres cops, especialment quan ell ja no marcava el temps, s'hi esforçava per trobar un nou punt de vista que no sempre brillava amb la intensitat d'altres èpoques, però en qualsevol cas no defallia i seguia buscant la manera de dir-hi la seva.
També podia passar que hi digués la seva amb una irresponsabilitat flagrant, com quan en una entrevista a la revista 'Playboy' el 1976 va declarar que creia “fermament en el feixisme”. En aquella època, Bowie acabava de publicar 'Station to station', el disc on es presentava com a The Thin White Duke, vivia a Suïssa per motius fiscals i estava desenvolupant una fascinació inquietant. Ja feia anys que Nietzsche era una influència en el seu pensament, com demostra explícitament en alguns versos de les cançons 'Quicksand' i 'Oh! You pretty things', del disc 'Hunky dory' (1971). Després va aprofundir en l'expressionisme alemany i, finalment, en una insensata mala digestió de tot plegat, inclosa la fascinació per l'estètica nazi, va concloure que calia un nou ordre feixista. Uns anys després, Bowie es va disculpar dient que en aquella època havia perdut el cap perquè prenia massa cocaïna. També va ser irresponsable quan, a finals dels anys 90, va ser el pioner a convertir els drets d'autor de les seves cançons en un producte financer: uns valors amb garantia real ('asset-backed security') similars als productes hipotecaris que provocarien la gran crisi primer financera i després estructural del 2007.
Interpretar el present
Les entrevistes i les diferents biografies publicades sobre ell ajuden a perfilar el retrat que no ofereixen les seves cançons. Bowie va adoptar diferents personalitats artístiques, amb la qual cosa era difícil interpretar les lletres de les seves composicions fora d'aquest marc interpretatiu. Això sí, la construcció de cadascuna d'aquestes personalitats era precisa i responia a inquietuds musicals concretes. Bowie no era un artista d'avantguarda, però, sobretot als anys 70, va tenir la intuïció necessària per convertir la idea més excèntrica i radical en una cançó pop. Fins i tot en la seva època més experimental, la de l'anomenada Trilogia de Berlín, perseguia melodies clares. I quan va posar l'accent en el soul a 'Young americans' (1975), s'hi va endinsar com ho faria una estrella del pop.
Més que inventor va ser un revolucionari musical, en el sentit que va saber llegir el present d'una generació per oferir el que no sabien que esperaven. Alhora, era capaç de saltar-se generacions. El punk no el va fer seu, perquè la fredor existencial de l'època berlinesa tenia poc a veure amb la visceralitat dels Sex Pistols i perquè la pell política de Bowie era l'antítesi de la dels Clash. En canvi, els nous romàntics que van venir a continuació el van considerar un referent... i aleshores Bowie va començar a estar per altres coses. En només tres anys va passar de la teatralitat de 'Scary monsters (and super creeps)' (1980) a l'elegància disco de 'Let's dance' (1983), l'últim gran disc de Bowie, o si més no l'última obra en què el seu talent va servir per configurar el present de manera més o menys rellevant, en aquest cas atent a una pista de ball més polida que salvatge que va alimentar amb grans temes com 'Modern love'.
Més que la passió, Bowie era l'intel·lecte aplicat a l'art, i el resultat sovint acabava sent apassionant. Què passaria si en aquesta cançó tan bona de Lou Reed hi afegíssim un saxo? Doncs que 'Walk on the wild side' seria immortal. Què passaria si amb tots els lluentons i el desafiament sexual del glam-rock féssim un disc conceptual? La resposta és 'The rise and fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars' (1972). Què passaria si porto el llegat de The Velvet Underground allà on ells no van ser capaços d'arribar, desbrossant-ne el soroll? Doncs que sorgirien monuments com 'Queen bitch'. I si m'emporto l'abstracció de Brian Eno cap al meu terreny? Aquí tenim el disc 'Low' (1977).
Aquest procediment, aquesta manera d'assimilar l'esperit del temps, el va seguir gairebé sempre. Durant molts anys va ser l'explorador del futur, l'home que ensumava els soterranis i en treia els perfums que marcarien el present. Era el caçador de tendències que tot just acaben de néixer en el submón. Després va seguir retenint el bon nas, però cada vegada estava més allunyat del sentiment genuí de les músiques que descobria. Als anys 90 es va interessar pel 'drum-and-bass' i per les noves tendències de l'electrònica, i d'allà va sortir el disc 'Earthling' (1997), però només la veu explicava que es tractava d'un disc de Bowie. El dilema era el següent: no buscava ser part del present, sinó sonar com el present. I aleshores la pregunta ja no la feia ell, sinó altres. Fins que va decidir canviar-ne la formulació i proposar què passaria si Bowie sonés com un músic de la seva edat, amb tot el bagatge i tota l'experiència? Probablement el desllorigador va ser 'Heathen' (2002), un treball pendent del present post 11-S però musicalment alliberat de la pressió de la contemporaneïtat estètica, una sensació que també va presidir 'The next day' (2013). Tanmateix, i això només ho podem saber ara, la clau de volta definitiva va ser 'Blackstar' (2016), el disc d'algú que, aquest cop de manera més que premonitòria, suggeria que ja no era d'aquest món.