Dave McKean: “Els còmics de superherois, com més complexos, pitjors són”

BarcelonaTot i els centenars de portades de discos i llibres que ha fet, les novel·les gràfiques que ha creat i les pel·lícules que ha dirigit, el britànic Dave McKean (Maidenhead, 1963) continua sent per a molts l’il·lustrador que va definir l’estètica del còmic alternatiu dels 90 amb les portades de Sandman. Al seu últim còmic, Black dog (ECC, 2018), s’acosta a la figura del pintor anglès Paul Nash per parlar de les cicatrius de la Primera Guerra Mundial.

Tothom associa el seu estil a paisatges foscos, romàntics i onírics, i a personatges torturats i complexos. Però què dibuixava de petit?

M’encantaven els animals, i per això en dibuixava molts: ocells, dinosaures, de tota mena. I ho feia en estil realista: si dibuixava un ocell volia que semblés un ocell. Després vaig començar a llegir còmics i revistes il·lustrades de ciència-ficció i a dibuixar coses més fantàstiques, i el meu pare es va començar a preocupar.

El seu estil va influir molt en l’estètica dels 90. Però quins autors de còmic van influenciar-lo?

De petit m’encantaven els còmics nord-americans, sobretot els de Steve Ditko. El seu estil senzill encaixava de meravella amb els personatges simples que dibuixava. També m’agradaven Neal Adams i autors semblants, però en el fons el seu estil no encaixa amb els superherois, que són històries de nens i no s’haurien d’il·lustrar amb dibuixos tan sofisticats que semblen de publicitat. Més tard vaig descobrir els còmics europeus i em vaig enamorar de Moebius; no acabava de comprendre les seves històries però em van marcar igualment. Moebius és l’únic dibuixant que m’ha continuat impactant: sempre he sentit que anava davant meu. I només els últims cinc anys noto que el començo a entendre.

Diu que els superherois han de ser històries per a nens, però cada vegada són més foscos i adults i, en part, gràcies a còmics com el seu Arkham Asylum (1989).

Aquell còmic, per a mi, va demostrar que els còmics de superherois, com més complexos, pitjors són. I és així perquè lluiten contra el que són. Els superherois tenien una funció a la Segona Guerra Mundial: lluitar contra els nazis. Quan el món necessitava bons i dolents, van ser una gran màquina de propaganda. Però són personatges simples i infantils. Per això no he tornat a dibuixar superherois. No serveixen per explicar històries complexes sobre gent real experimentant les crisis de la vida: enamorar-se, desenamorar-se, veure venir la mort, ser pare, viure una guerra, etc. I aquestes són les històries que vull explicar.

Black dog, el seu últim còmic, és sobre algú real, el pintor Paul Nash.

Va començar com un encàrrec per fer alguna cosa sobre la Primera Guerra Mundial. Totes les històries que he escrit són de gent que viu moments traumàtics: Cages sobre un home en plena crisi vital, Luna sobre una dona que ha perdut una criatura... Vaig pensar que Nash seria un bon subjecte perquè era una persona creativa. Els soldats no acostumaven a parlar de les seves experiències a la guerra, i Nash tampoc, però hi són en les seves obres: en cada pinzellada i en l’elecció dels temes.

Què més li interessava de Nash?

La relació amb els seus pares. La seva mare patia depressió i això la va acabar matant. Nash va créixer envoltat d’una sensació de mort o d’ombra. Es veu en les seves pintures; fins i tot en les de natura, la foscor sempre hi és. També m’interessava el fet que va anar a la guerra sent un home jove i romàntic, que pintava aquarel·les sobre àngels, i les trinxeres el van canviar. Es va tornar més polític, més furiós. La seva obra també va canviar i es va tornar més dura, clavava el pinzell amb fúria contra la tela. Va trobar una veu, una raó per pintar.

I vostè ha trobat una raó per crear?

No he viscut una experiència com la de Nash, afortunadament. Però a poc a poc he anat trobant les meves raons. I he arribat a un punt en què només vull fer coses que siguin importants per a mi. No vull fer llibres de fantasia o d’entreteniment. Ja n’hi ha prou d’això. Vivim un moment en què es fa difícil diferenciar la veritat i la mentida, els fets i la ficció. I vull ser allà on hi hagi la veritat, els fets i el món real. No tinc res en contra de la fantasia i l’escapisme, però no vull contribuir-hi.

També és el director narratiu del restaurant de tres estrelles The Fat Duck

[Riu.] Explicar històries! Quan reserves taula a la web veus el mapa d’una illa. I la idea és que cada servei sigui un viatge que arrenca amb l’arribada a l’illa: visites la platja, el bosc... Com en qualsevol història, hi ha petits moments i idees que es van desplegant en els plats, en les explicacions, en algun joc... Quan vas a menjar a un lloc molt bo i passen uns mesos, normalment recordes que el menjar era fantàstic, però no recordes els plats ni els detalls. The Fat Duck proporciona un context perquè en recordis els detalls, una narrativa que ho lliga tot.