BARCELONA.Quan Emili Teixidor va saber que Agustí Villaronga dirigiria l'adaptació al cinema de Pa negre va decidir immediatament quin havia de ser el seu paper: no ficar-se pel mig i deixar fer el director mallorquí. Després de veure El mar , Teixidor tenia una confiança total en Villaronga. I tot i una anterior incursió en el cinema -el 1981 va escriure per a Ventura Pons el guió d' El vicari d'Olot , el gran èxit del cinema català dels anys 80-, l'escriptor sabia que el llenguatge de les imatges no era pas el seu. Només va donar un consell al director: que els personatges no diguessin mai t'estimo , perquè "després de la guerra, si una criatura deia t'estimo li clavaven una plantofada", afirmava.
L'olfacte no el va trair: Villaronga va saber traslladar el món literari de Teixidor incorporant-hi ingredients provinents d'altres llibres de l'autor (Retrat d'un assassí d'ocells i Sic transit Glòria Swanson ), i el càsting de nens a la plana de Vic va conservar intacta la parla dels personatges de la novel·la, de manera que no es va perdre l'ús tan viu del llenguatge que fa Teixidor -una obsessió per a la productora del film, Isona Passola.
La resta, com se sol dir, és història. L'èxit de Pa negre es podria resumir en xifres (2.675.000 euros de taquilla, 438.333 espectadors, més de 150.000 DVD), premis (13 als Gaudí, 9 als Goya) i la selecció per representar Espanya als Oscars, però no així el fenomen de Pa negre , la convicció col·lectiva que el film de Villaronga era més que una pel·lícula. Per a l'obra de Teixidor va suposar una empenta brutal: una segona vida per a la novel·la -ja va pels 100.000 exemplars en català-, noves edicions en castellà... De ser un escriptor popular Teixidor va passar a ser un fenomen de vendes, un autor universal. El que més il·lusió li va fer a ell, però, va ser trencar les barreres que, de vegades, separen els autors catalans d'Espanya.