Qui hi ha darrere la campanya solidària pels refugiats

BarcelonaEl compte enrere va començar amb una trucada des de la terrassa d’un apartament grec de Nea Redestos a l’Institut de Cultura de Barcelona. Era Alberto Guijarro, el director de la Sala Apolo i el Primavera Sound, que temptejava la possibilitat de disposar del Palau Sant Jordi per fer un concert en benefici dels refugiats. Des del setembre, i a falta de recursos materials, han sigut l’energia, la vergonya i la justícia les que han mogut la campanya solidària Casa nostra, casa vostra. El primer fruit serà, dissabte que ve, el Gran concert per a les persones refugiades del Sant Jordi, al qual assistiran 15.000 espectadors i desenes de músics com Sisa, Serrat, Macaco i Sopa de Cabra; artistes com La Fura i els actors de Merlí, i les grans colles castelleres. El segon, la manifestació del dia 18 de febrer a la plaça Urquinaona. “Fins que no vegem el país al carrer no ens en sentirem orgullosos”, afirma Alguer Miquel, cantant de Txarango.

En pocs mesos, Casa nostra, casa vostra s’ha situat com una iniciativa central, mediàtica i ambiciosa que ha aconseguit aglutinar les principals entitats socials i ONGs, i ha mobilitzat la gent de la cultura -festivals, artistes, empreses- per fer arribar el “volem acollir” al ciutadà no sensibilitzat per la crisi migratòria del Mediterrani. I han muntat un Sant Jordi en dos mesos.

Però qui hi ha darrere aquesta campanya? “La gent se sorprèn de veure’ns a nosaltres”, admeten Ruben Wagensberg i Lara Costafreda, un professor i productor de 29 anys i una il·lustradora de 28 anys sense padrins, ni patrimoni, ni filiació política. Tot va sorgir de la seva primera visita a Idomeni el maig de l’any passat, on van coincidir amb el grup Txarango, el periodista de Catalunya Ràdio Xavi Rosiñol i altres activistes. El pla era anar-hi a fer un voluntariat per a escolars, però la realitat ho va fer impossible. “Vius en la plena urgència. Una nena sense sabates, una baralla amb navalles, gent que té metralla o pateix malalties que serien senzilles com l’asma”, explica la Lara. “Hi anàvem per cinc dies, però qui veu allò no torna a la seva vida normal. Sents que estàs fent coses banals. I al cap de tres setmanes ja hi tornàvem a ser”, recorda el Ruben.

Llavors es van trobar amb el desallotjament de l’Ekocamp, l’últim camp independent que quedava. “Vam fer de periodistes per un dia. Els estaven silenciant, tancant-los en camps militars on no poden entrar ni ONGs ni periodistes”, explica ell. “Et veuen com una esperança i tu et sents culpable dels teus governs electes. Em feia vergonya dir que soc de Barcelona”, admet la Lara. “Si has estat allà i coneixes les persones que pateixen, no et treus de sobre la responsabilitat i tens la necessitat de fer alguna cosa”, assegura Alguer Miquel, que ja ha estat quatre vegades a Grècia però també a Ceuta i Melilla.

Saber gestionar l’èxit

Al segon viatge va aparèixer la idea de fer una exposició i un documental, que es va acabar convertint en la sèrie que emet fins divendres TV3 Vides aturades. “Amb algú que et mira als ulls i t’explica la seva història, entens el drama humà”, diu el Ruben. Després de passar el dia al camp, només podien parlar de refugiats. I així va sorgir la idea del Sant Jordi i d’una campanya “que servís per conscienciar no els que van a una xerrada sobre refugiats, sinó els no hi anirien”. L’obsessió de Casa nostra, casa vostra ha sigut la transversalitat, perquè “és un tema que ens interpel·la a tots com a societat”, diuen. Així que el cartell del Sant Jordi ho havia de reflectir i calia evitar que cap entitat prengués més protagonisme que una altra o que cap partit polític ho capitalitzés. “Hem hagut de canalitzar l’èxit”, reconeixen.

Al setembre va començar la feina per aixecar la campanya. Primer, el contacte amb totes les entitats per fer una mobilització conjunta i un manifest unitari (que ja té 60.000 firmants). Segon, la creació de 18 comissions que s’ocupin de tasques especialitzades (comunicació, assessoria legal, web, premsa, producció, etcètera; tots professionals que aporten la seva experiència a la campanya). Tercer, 18 comissions territorials per organitzar assemblees obertes pel país (n’han fet més de 70 i 6 concerts amb Joan Dausà) i autobusos a la manifestació. I tots, voluntaris. Com han aconseguit atreure tanta gent? “Amb missatges al Facebook”, senzillament. Compten que més de 700 persones han aportat el seu gra de sorra a la campanya, i amb més de 200 hi tenen contacte diari, en la voràgine infernal dels últims dies en què treuen fum 50 grups de WhatsApp.

La cultura es mobilitza

La suma d’artistes i empreses que participaran en el concert de dissabte també va ser feina d’amics, coneguts i saludats. A la majoria se’ls va convèncer fent “hipnosapo”, com en diu el Ruben de seduir-los. Si cal, fent-los plorar. De Mediapro a Focus, de Sisa a Lluís Llach. “Tothom va dir que sí. És que tot té una càrrega emocional molt bèstia, i això qui entra ho percep”. Serrat no podia ser al concert perquè tenia un bolo a Bolívia, per això el Canet Rock va enregistrar el clip solidari de Mediterráneo amb el cantant i vint artistes més. “Poc després rebo una trucada d’un número ocult. Era el Serrat que cancel·lava el concert de Bolívia”, recorda el Ruben.

La crisi dels refugiats ha mobilitzat el sector de la cultura. “Dins el gremi a vegades ens hem sentit desencantats, perquè ens costa de trobar dinàmiques de treball conjunt, també perquè cadascú treu aigua de la seva barca. Però ara ha sigut el primer que dona la cara i va a l’una -reconeix Alguer Miquel-. Fa un any estàvem sols i ara s’ha generat una primera onada que tant de bo desencadeni una mobilització de país”.

La temporada va començar amb els dramaturgs catalans ideant un espectacle al Teatre Lliure. Seixanta professionals van muntar dues funcions solidàries per a Proactiva Open Arms, a partir d’obres noves, fruit de xerrades amb especialistes i refugiats. A sobre, això va engrescar-los a escriure fora de la seva zona de confort. També Pepa Plana col·labora amb Proactiva, s’ha rodat el documental Astral, s’han escrit llibres (Arantza Diez, Bel Olid), el periodista sirià Mohamed Bitari ha participat en recitals i festivals amb altres actors (Elixir, TNT), a Cardedeu s’ha muntat Refusats, i un llarg etcètera.

“Crec que respon a la necessitat que hi hagi un reacostament a fer servir l’art com un espai de debat i pensament -explica Toni Casares, director de la Sala Becket, que ha dedicat un cicle de teatre i xerrades al Mediterrani-. El teatre té la capacitat d’emocionar-nos i de tenir una aproximació més personal i alhora col·lectiva a la tragèdia”. “La nostra feina va d’això, de qüestionar-se la condició humana i de què ens mou. Crec que servim de pedal, per fer que la societat ens vegi de mirall -diu l’actor Eduard Farelo, que s’ha implicat en diverses iniciatives-. Jo crec que és la societat civil qui mou les coses”.

Casa nostra, casa vostra busca una injecció econòmica per invertir en projectes que treballen amb migrants, però sobretot vol la força popular per tenir poder de negociació amb les institucions a favor de l’acollida. L’endemà de la manifestació començarà la feina institucional. La Lara i el Ruben el 24 de febrer tornaran a Grècia, en una visita llampec, a veure els amics. “Necessiten aire de fora, estan desesperats”, diu, convençut que “mai sabran l’envergadura del que hem arribat a fer a Catalunya per ells”.