'Dark': la sèrie alemanya que ho ha petat a Netflix

'Dark'

Baran bo Odar i Jantje Friese per a Netflix Alemanya. En emissió a Netflix

Ha estrenat tercera i última temporada a finals de juny convertida ja en sèrie de culte. Dark, la primera sèrie original de Netflix a Alemanya, ha sigut un dels grans i inesperats èxits mundials de la plataforma. Aquesta proposta de ciència-ficció ambientada en un poble amb una central nuclear sota la qual hi ha una esquerda en la dimensió espai-temps s'ha convertit en un títol d'èxit massiu malgrat, o potser gràcies a, una estructura enrevessada que apel·la als viatges en el temps, la física quàntica, les paradoxes en bucle i l'etern retorn.

La ficció creada per Baran bo Odar i Jantje Friese incideix en una tendència de l'audiovisual contemporani: la complicació exponencial dels universos narratius tradicionals. La sèrie té lloc al poble fictici de Winden i ressegueix sobretot la relació entre quatre famílies al llarg de diferents temps històrics. Ens trobem davant una ficció alemanya capaç de recórrer el segle XX tot saltant-se el monotema de la Segona Guerra Mundial. Com amb altres obres recents, la recreació del passat es configura no pas des de la memòria històrica sinó a partir d'un imaginari pop nostàlgic i epidèrmic de cançons populars, moda cridanera i objectes fetitxe. El protagonisme coral, per altra banda, és una estratègia recurrent a les sèries d'avui. Però Dark embolica una mica més la troca: els personatges no tenen una única identitat delimitada en una línia espaciotemporal fixa, perquè a partir d'un cert moment poden arribar a coincidir amb els seus jo del passat, del futur o d'un altre món.

En certa manera, Dark recull el llegat de Twin Peaks com a thriller ambientat en un poble que, a partir d'un misteri concret (on són els nens desapareguts?), obre les portes a unes altres dimensions de la realitat. I entronca amb Lost en el seu mecanisme de cub de Rubik que gira contínuament endavant i endarrere en un trencaclosques narratiu tridimensional. La sèrie ha sabut connectar amb uns nous espectadors avesats a una experiència de l'audiovisual que ja no es conforma amb una línial amb protagonistes d'una peça. L'audiència de Dark ha crescut amb la multiplicació d'escenaris dels videojocs, les estructures arbòries de les noves mitologies (sagues de fantasia medieval, universos de superherois, guerres dinàstiques a les sèries...), la mutació de la pròpia identitat en plataformes variades i una atenció descentralitzada que necessita rebre constantment nous impulsos. Un dels escenaris de la sèrie s'identifica fàcilment amb les ficcions postapocalítiques juvenils. I, no per atzar, l'espina dorsal de tot l'entramat són un noi i una noia enamorats fins al punt de creuar dimensions espaciotemporals per retrobar-se.

Com a sèrie amb pretensions filosòfiques, Dark cau en el simplisme i la reiteració. Els personatges repeteixen frases tòpiques extretes d'un almanac tipus “de la foscor sortim i a la foscor tornem”, “tot està interconnectat”, “el cor no hi entén de raons”, “la vida és un regal per als qui en saben treure profit”, i “el que sabem és una gota i el que desconeixem un oceà”... L'estructura fragmentada, mutant i acumulativa pot propiciar que els espectadors poc interessats en reconstruir el puzle que se'ns proposa (els creadors presumeixen que no hi ha forats argumentals, com si això fos cap al·licient artístic) perdem l'interès sobre la marxa. L'últim episodi, això sí, ho sap clausurar tot amb el to de romanticisme abismal, alhora tràgic i esperançador, que la sèrie intenta sintonitzar durant les tres temporades.