Dario Argento: "L'Estat Islàmic ha fet que certes pel·lícules de terror semblin banals"

LocarnoPodria semblar-ho, però Dario Argento (Roma, 1940) no forma part dels molts premiats honorífics al Festival de Cinema de Locarno d’aquest any. La seva presència al certamen suís s’explica perquè és el president del jurat de la secció paral·lela Cineastes del Present. Figura cabdal del cinema italià de terror, autor de clàssics moderns com Roig fosc (1975) i Suspiria (1977), el director i guionista romà explica que el seu concepte de terror sobrepassa el pur entreteniment per endinsar-se en els racons més ocults del creador cinematogràfic.

Com va arribar a ser director?

Vaig treballar com a periodista i crític durant un període llarg. Veia els films d’una manera analítica i, en un cert moment, vaig començar a escriure guions. Vaig tenir la sort de fer el guió de Fins que li va arribar l’hora (1968), de Sergio Leone, i en vaig escriure alguns més, però no gaires. Després vaig tenir la idea de dirigir jo també i vaig presentar un guió que, afortunadament, va agradar. El film, L’ocell de les plomes de cristall (1969), va tenir èxit, i des de llavors he fet de director.

¿Fer el guió és la fase d’una pel·lícula que més li agrada?

Sí. No m’agrada el muntatge. Rodo pràcticament el film muntat, així que no em passo gaire temps editant-lo.

Què és el que més l’inspira?

La vida real no. M’inspiren les pel·lícules, però també els somnis, les coses que el meu subconscient em suggereix, el que la meva meitat fosca m’empeny a explicar. Són qüestions psicològiques, profundes. De fet, els meus films no són només de terror, sinó psicològics. La síndrome de Stendhal (1996), per exemple, s’ha projectat recentment als estudiants d’una universitat de París perquè és més una pel·lícula psicoanalítica, encara que hi hagi elements de terror. D’altra banda, els meus films tenen èxit en tants països diferents, ja sigui a Orient, Europa o Llatinoamèrica, perquè explico coses molt personals i les entén tothom, ja que és una cosa que ve del meu interior més profund.

¿Té por de les seves idees quan les escriu?

No sempre, però alguna vegada sí, segons la situació en què em trobo. Quan sóc davant la pàgina en blanc i veig al davant dels ulls formar-se l’escena que després descriuré sí que em fa una mica de por, com si estigués tocant alguna cosa profunda, greu.

Quina és la importància del subconscient en el cinema de terror?

Els films més interessants d’aquest gènere són els que toquen la fantasia, el subconscient de l’autor. Els que són realistes queden superats per la realitat. Per exemple, l’Estat Islàmic ha fet que certes pel·lícules de terror semblin banals.

¿Com aconseguia els efectes cromàtics tan forts a les seves pel·lícules dels anys 70?

Volíem aquests colors una mica fantàstics. Fèiem servir un tipus de pel·lícules que ja no existeixen perquè ja ningú roda en cel·luloide. Ara ja no s’aconseguiria fer aquests colors perquè els que produeix l’electrònica no són tan macos, vívids o potents. La pel·lícula estava feta d’elements reals, de cel·lulosa, d’aigua i d’altres elements propis de la natura. I tot això produït per la natura fa que els colors siguin meravellosos. L’electrònica, en canvi, produeix colors que són bons, però el blau no és el de la Kodak, ni el vermell el de la Fuji... tota una sèrie de coses que han desaparegut.

Fa temps que es parla d’un remake de Suspiria...

És una història llarga. Fa set anys el projecte va ser adquirit i venut a la 20th Century Fox. Van fer un guió del qual no van quedar satisfets. Tot això ho sé pels diaris, perquè ningú va contactar amb mi. Em sembla estrany que si volen fer un remake d’un film meu ningú em demani consell sobre cap aspecte. Després els drets van caducar i van passar a un altre, però això també és un misteri perquè, com és habitual, ningú s’ha posat en contacte amb mi. No en sé res.

¿Per què va escollir dues dives del cinema com Clara Calamai, la protagonista d’Obsessió (1942), de Visconti, i Joan Bennet, actriu de La dona del quadre (1944), de Fritz Lang, per als papers més foscos de Roig fosc i Suspiria, respectivament?

Perquè sóc un apassionat del cinema i de les seves velles dives. I sempre que hi havia el paper d’una persona gran intentava trobar dives clàssiques, però moltes ja eren mortes, així que agafava les que encara vivien, com Alida Valli a Suspiria o les dues que ha esmentat. I sobre el tipus de paper, simplement perquè el rol era així. Joan Bennett era dolça, però a Suspiria era la cap de les bruixes.

Parlant d’actors, fa poc ha mort Bud Spencer, amb qui vostè va treballar a 4 mosques sobre vellut gris (1971).

Bud Spencer i jo érem molt amics. Ha sigut una pèrdua important. Quan jo era guionista vaig escriure una pel·lícula en què ell era protagonista, Ull per ull (1968). Era una persona dolça, boníssima.