Els Dardenne envien un missatge a la Unió Europea

Enviat Especial Al Festival De CanesQuan algú truca a la porta de la consulta ja ben passada l’hora d’atenció al públic, la jove doctora Jenny decideix no obrir la porta. Ha sigut una jornada llarga i complicada i es mereix descansar. Però al cap d’uns dies descobreix que totes les accions tenen conseqüències i que la persona que va trucar a la porta, una prostituta immigrant amb passaport fals, va aparèixer hores després morta, probablement assassinada. I no es pot treure del cap que si ella hagués respost a la seva trucada potser encara estaria viva. Els germans Dardenne, guanyadors de dues Palmes d’Or i aspirants a la tercera amb La fille inconnue, no van amagar ahir que la seva nova pel·lícula es pot llegir com un comentari sobre una Europa que tanca les portes a la cara dels refugiats i s’espolsa la responsabilitat. Però el seu és un cinema sense solucions fàcils ni receptes morals que no es pot reduir a una única idea.

D’alguna manera, amb La fille inconnue els Dardenne donen la seva versió del thriller detectivesc. La doctora Jenny decideix investigar pel seu compte l’assassinat de la prostituta per calmar la seva culpabilitat i completar el trencaclosques de les seves últimes hores. Evidentment, en un noir dels Dardenne no hi haurà tirotejos, seduccions ni persecucions, sinó preguntes, respostes i decisions d’ordre moral. El que importa no és tant esbrinar qui va ser l’assassí com actuar davant la injustícia i oferir la mà a l’altre. La pel·lícula transmet, això sí, alguns símptomes de cansament en l’estil dels Dardenne, una fórmula basada en l’austeritat i una mirada sempre imparcial, que no jutja. Potser és la falta de tensió en comparació amb altres obres seves o la poca convicció amb què resol alguna trama, però La fille inconnue deixa un regust de títol menor en la carrera dels belgues.

Un Ghibli europeïtzat

La primera imatge de The red turtle, presentada en la secció paral·lela Un Certain Regard, és el logo de l’estudi japonès Ghibli. Però no és un nou film de Hayao Miyazaki o Isao Takahata, sinó de Michaël Dudok de Wit, l’animador holandès que firma la primera coproducció de Ghibli amb un estudi europeu. Un conte sense diàlegs sobre un nàufrag en què és més fàcil detectar la influència de l’animació europea de línia clara que l’esperit dels creadors de Totoro. A mig camí entre el cinema infantil i el d’adults, The red turtle exhibeix un preciosisme lluminós al servei d’una història tirant a plana, un còctel de Robinson Crusoe, 1,2,3 Splash, El llac blau i Lo imposible que no aconsegueix emocionar.

Fora de concurs, Goksung va aportar una dosi d’acció, zombis i possessions diabòliques necessària per refrescar les neurones de la premsa. La pel·lícula farà les delícies del públic de Sitges per la seva espectacular posada en escena i la barreja de tons fantàstics i còmics. Però el coreà Na Hong-Jin, també director de la superior The yellow sea, faria bé de buscar-se un guió no tan ridícul i arbitrari la pròxima vegada. Tots hi sortiríem guanyant.