Trencant motlles amb un espectacle sensacional, hipnòtic i plàsticament preciós

La tradició del Liceu en matèria de ballet i dansa sempre ha sabut combinar les propostes més clàssiques amb aires de modernitat i, fins i tot, d’avantguarda. S’abusa molt d’aquest terme, però penso que escau a la perfecció a l’estil i a l’empremta de Marcos Morau, que aquest cop ha deixat de banda La Veronal per atendre la crida del Ballet Nacional d'Espanya. Amb Afanador, i a tall d’homenatge al fotògraf colombià Ruvén Afanador, Morau ha sotmès els membres de la companyia a l’estil que li és propi. I fins i tot a alguns clixés que, pel simple fet de ser-ho, poden resultar ocasionalment repetitius. Això a banda, i tot i que li sobren quinze minuts, l’espectacle és sensacional, hipnòtic, plàsticament preciós (amb un negre omnipresent en el vestuari, la perruqueria i la caracterització del cos de ball) i trepidant, amb tan sols alguna caiguda de ritme que fa que, com deia abans, resulti sobrer part del tram final, tot i que la conclusió torna a deixar sense alè l’espectador.

Les referències a la fotografia d’Afanador són fàcilment identificables, però el conjunt no es tracta d’un producte oportunista, sinó el resultat d’una complicitat entre les sensibilitats de Morau i de l’artista colombià. Hi ha una imbricació total entre l’imaginari visual del fotògraf, la plasticitat de Morau i un flamenc explícit en el zapateado i molt implícit en el teló musical que serveix de fons sonor a la proposta. L'estilització d’aquest mateix flamenc, les solucions expressionistes en alguns passatges de la coreografia i les cites a diverses formes de balls hispànics es donen la mà al llarg d’una hora i tres quarts de dansa de primera magnitud, amb un cos de ball impecable, precís, sincrònicament perfecte i impecable en la resolució de gestos de cames, braços, mans i cares.

Llàstima del volum excessiu de la música i del so eixordador en alguns moments, perquè això acaba fent artificiós el que d’entrada sembla ben natural. Mal menor, en tot cas, per a una proposta amb la qual el Liceu deixa ben alt el llistó dels espectacles de ball i dansa d’aquesta temporada, feliçment iniciada tant en el terreny de l’òpera com en el dels espectacles coreogràfics.