Sergio Bernal: "Per què no puc ballar amb música de Beyoncé?"
La Sergio Bernal Dance Company presenta l'espectacle 'Ser' al Teatre Victòria de Barcelona
BarcelonaTard o d'hora, molts ballarins senten la crida de debutar com a coreògrafs. A Sergio Bernal (Madrid, 1990), aquesta inquietud li va arribar durant la pandèmia, poc abans de fer 30 anys. "Presentar per primer cop un projecte propi és una mena d'esdeveniment mític", diu el ballarí madrileny. El 2019 havia deixat el Ballet Nacional d'Espanya per fundar la companyia Sergio Bernal Dance Company amb el coreògraf Ricardo Cue, el seu gran mentor. I el 2020, amb el confinament pel mig, va decidir donar-se "l'oportunitat de fer el que realment volia fer, sense témer el que la gent pogués pensar".
"Vaig passar moltes hores sol, tancat a l'habitació, i vaig poder furgar en les meves inseguretats –explica–. Em vaig adonar que la meva gran por era canviar d'estil. Tenia ganes de crear alguna cosa més moderna i juvenil, però em feia por que em jutgessin, m'espantava el 'què diran'. Venia del Ballet Nacional, on la tradició preval per damunt de tot". El resultat d'aquest exercici de valentia és l'espectacle Ser, que es va estrenar el 2020 a Madrid i ara, el 2 i 3 de maig, aterra al Teatre Victòria de Barcelona.
Per ser coherent amb els seus gustos artístics, Bernal difumina del tot els límits de la tradició clàssica: "Dius Vivaldi i és música culta. En canvi, dius Beyoncé i no ho és? Per què no puc ballar amb música de Beyoncé? Si l'encares amb professionalitat, per què no? No estem parlant de cultura, estem parlant d'art. Estem parlant del que t'emociona". Un altre repte que s'ha marcat el ballarí és "superar la por al flamenc individual": "Vinc del flamenc, però no tinc gaire experiència en el flamenc individual. En aquest espectacle m'hi he volgut atrevir, amb una peça de José Manuel Álvarez. Potser en un moment donat m'equivocaré, però és la manera de créixer com a ballarí".
La peça més íntima de Ser és El cigne de Ricardo Cue, una coreografia basada en el moviment homònim d'El carnaval dels animals de Camille Saint-Saëns. "És el moment en què em despullo més, em trec el vestit d'escena i puc ser jo mateix", explica. I afegeix: "Faig servir la nuesa per mostrar-me vulnerable. Quan busques un gest eròtic, crec que es nota molt. Els ballarins no exposem el cos per exhibir-nos, sinó per crear una bellesa. Per mostrar una sensibilitat, una vulnerabilitat".
El Billy Elliot espanyol
"Vaig arribar a la dansa per casualitat, perquè a la meva família no hi havia cap artista –explica Bernal–. Vaig començar a ballar a l'associació veïnal La Mancha, al barri d'Usera [de Madrid], que és on em vaig criar. Era tot molt amateur, no m'havia plantejat mai que la dansa podria ser una professió, fins que un dia un guitarrista del barri em va dir: 'Sergio, crec que hauries d'intentar anar al conservatori per professionalitzar una mica la teva carrera'. Ni tan sols sabia què era el conservatori! Sí que havia vist la pel·lícula Billy Elliot [2000] i de cop vaig pensar: 'Ostres, m'hi assemblo molt'".
Després d'estudiar al Reial Conservatori Professional de Dansa Mariemma, a Madrid, Bernal va convertir-se en el primer ballarí de la Companyia de Rafael Aguilar i el 2012 va entrar al Ballet Nacional d'Espanya com a solista. El 2019 el Regne Unit el va nomenar "ambaixador de les arts" i el 2023 la revista Esquire li va concedir el premi a l'Home de l'Any. "Em sento molt afortunat que la vida m'hagi portat fins aquí i m'agradaria retornar a la societat l'ajuda que he rebut", diu el ballarí, que ressalta que la Sergio Bernal Dance Company tindrà "un vessant social molt important per ajudar ballarins sense recursos i introduir l'art on no n'hi hagi".