Sasha Waltz acosta la modernitat a la natura ancestral

BarcelonaLa coreògrafa Sasha Waltz va presentar aquest dissabte al Liceu un programa estrenat a La Monnaie de Brussel·les el 2013 amb motiu del centenari dels Ballets Russos de Diaghilev que reinterpreta dues de les peces més trencadores del malaguanyat Vàtslav Nijinski: La consagració de la primavera, amb música de Stravinsky, i L'après-midi d'un faune de Debussy, dos autèntics escàndols a l’època que ara formen part de la iconografia de la dansa occidental.

A Prélude à l’après-midi d’un faune, Waltz ofereix una segona versió del seu propi original, estrenada a Berlín el mes passat, on despulla els set ballarins de l’acolorit vestuari i els mostra nus en un fons negre fent-los evolucionar en grups, parelles i trios, creant imatges seductores i sensuals de gran exquisidesa. La grandesa de Waltz és que aconsegueix fer-nos veure éssers indefinits, nimfes i faunes jugant en una obra molt mesurada. No hi ha res d’escandalós en aquesta nuesa, al contrari, tot és harmoniós i en concordança amb el vídeo d’arbres i flors tardorencs que acompanya un solo de flauta, també de Debussy, magníficament interpretat per Albert Mora. L'escena dona pas a Scène d’amour: Romeu i Julieta, un duo intimista amb música de Berlioz del més pur estil neoclàssic. Molt suau, elegant i exquisidament bell, on Lorena Justribó Manion flota ingràvida i s’abraça amb tendresa al seu company, Joel Suárez Gómez, en escenes d’enamorament juvenil molt ben enllaçades.

'Sacre', retorn a la natura

Finalment, l’estrella de la nit, Sacre, beu d’elements que li són propis a Sasha Waltz, l’estudi antropològic i els rituals de les danses antigues en connexió amb la natura, però també s’inspira en les imatges que es conserven de la coreografia original de Nijinski, en les danses grupals i en el treball de braços i cames en angles rectes. Vint-i-sis ballarins envaeixen l'escenari i es concentren en grups irregulars que es trenquen en subescenes o s’uneixen amb la força de les masses en danses ancestrals. Tot i que en certs moments la peça es fa un pèl repetitiva, el solo final de la noia escollida per al sacrifici és implacable. La dansa de Hwanhee Hwang en la seva desesperació és brutal, energètica, salvatge, despietada, violenta i ferotge sota una mena d’espasa de Dàmocles de foc que li cau al damunt.

Waltz, que s’ha situat sovint a la frontera entre la dansa i l'òpera, mostra un cop més la seva sensibilitat musical amb la participació decisiva de l’Orquestra del Liceu dirigida per Josep Pons en estat de gràcia, i alhora fa un retorn a les formes clàssiques i a la relació de l’home amb la natura, deixant una pregunta a l’aire: què és la modernitat?