Crítica de dansa

Nous ballets per a músiques antigues amb el mestratge de Jordi Savall

El Ballet del Capitole de Tolosa revisita dues obres de Gluck al Liceu

Una escena de 'Don Juan', del Ballet Capitol del Liceu, amb coreografia d'Edward Clug al Liceu.
24/03/2025
2 min
1
Regala aquest article

Ballet du Capitole de Tolosa

  • Música de Christoph Willibald Gluck
  • Direcció musical: Jordi Savall al capdavant de Le Concert des Nations
  • 'Sémiramis', amb llibret de Voltaire, i coreografia d'Ángel Rodríguez
  • 'Don Juan', amb llibret de Ranieri de Calzabigi basat en l’obra de Molière, i coreografia de Edward Clug

El Ballet du Capitole de Tolosa i Jordi Savall capitanejant la seva formació Le Concert des Nations van protagonitzar diumenge al Liceu l’estrena d’un espectacle que recupera dos antics ballets de Christoph Willibald Gluck, Sémiramis i Don Juan. Tot i que les coreografies originals s’han perdut, les dues obres es consideren els primers ballets en el sentit estricte del terme, ja que fins aleshores, al segle XVIII, la dansa era només una forma de pantomima que acompanyava la música. 

La suite orquestral Iphigénie en Aulide va obrir la vetllada com a pròleg musical als dos ballets, Sémiramis, amb coreografia d’Angel Rodríguez, i Don Juan, d'Edward Clug, dues aproximacions a dos mites, una dona i un home, que van desafiar les lleis dels homes i dels déus.

A Sémiramis, Rodríguez elimina qualsevol referència argumental per oferir un ballet centrat en les dones que no té res a veure amb la tragèdia grega, sinó que les fa fluir sobre l’escenari com éssers sorgits de la mare terra en una peça de gran senzillesa coreogràfica, molt poètica i lleugera, on l’home és el suport que les fa volar. Els ballarins de la companyia, de tècnica neta i entusiasta, ofereixen una dansa en què tot són cames, elevacions i grans jetés, braços llargs i estilitzats amb petits gestos de cap i mans que trenquen les línies aportant un punt de modernitat.

Ben diferent va ser el Don Juan, d'Edward Clug, que sí que aprofundeix en el personatge però sense arribar a ser narratiu. Amb 28 ballarins dalt l’escenari, Clug aposta per moviments entrecreuats i angulars, elements escenogràfics com les reixes del convent o un cavall escultòric per crear imatges heroiques del protagonista, a més d’afegir-hi tocs humorístics que gairebé ratllen la paròdia, com una Inés portant Don Juan lligat com un gos, o les dones amuntegant-se sobre el protagonista i desfent-se literalment a terra per un simple petó a la mà, o el poble ovacionant l’heroi muntat a cavall. El ballet funciona com a tal, amb un cos de ball entregat i d’una qualitat tècnica fantàstica, amb un Don Juan interpretat per Alexandre de Oliveira Ferreira que se sap fer l’antipàtic seductor sense escrúpols que requereix el personatge i una immensa Marlen Fuerte Castro com a Elvira. Llàstima que l’escena final no funcioni. Don Juan no mata el pare ni baixa als inferns, però la música sí que ho fa, així que mentre el cos de ball evoluciona sense gaire sentit per l’escenari, l’allau d’intensitat que emana la música de Gluck i que Jordi Savall va saber conduir amb energia va convertir el final en un dels moments musicals més potents de la vetllada. I el públic, aplaudint-lo dempeus, va reconèixer el mestratge a Savall.

Jordi Savall dirigint Le Concert des Nations al Gran Teatre del Liceu.
stats