BarcelonaSol Picó (Alcoi, 1967) ha estat el motor de desenes d'espectacles i ha rebut més d'una trentena de premis, entre els quals hi ha 10 Max, el Premi Nacional de Dansa de Catalunya, el del ministeri de Cultura i la Creu de Sant Jordi. És un dels grans referents de la dansa contemporània i, malgrat la seva vastíssima trajectòria, confessa que és ara quan sent més el vertigen dels triomfs i els fracassos. Picó serà al Mercat de les Flors des d'aquest dijous i fins diumenge amb Titanas, on comparteix escenari amb les també ballarines i coreògrafes Natsuki i Charlotta Öfverholm.
L’espectacle s’anuncia com “una reivindicació de la maduresa creativa i interpretativa”. Encara necessiteu reivindicar-vos?
— Partia d’un encàrrec del Palau de les Arts de València. Em van dir que fes el que em vingués de gust. Feia temps que pensava que podria ser interessant conèixer altres carreres paregudes a la meva i trobar-nos. Vaig conèixer la Charlotta a Suècia i la Nazuki abans, s’havia posat en contacte amb mi. Va ser com una confluència d’astres.
Cadascuna de vosaltres ve d’un món i una tradició diferent. Com va ser treballar amb elles?
— Una aventura gens fàcil, perquè som tres líders. L’espectacle mostra la identitat vital i professional de cadascuna i, després, les altres entren una mica al seu món per trobar finalment un espai de llibertat en comú, de transgressió. En el món de la dansa som dones velles, però tenim 50 anys i escaig. Després hi ha la música de la Judit Farrés, que és la quarta titana, i el cor, que a cada lloc on actuem és diferent.
Si haguéssiu sigut tres homes hauria estat encara més difícil?
— He treballat amb homes sent jo la directora, i en aquest context ells saben que s’han de deixar manar. Amb tres líders homes hauria estat una altra història. Ja ho estem veient. Aquestes guerres tan salvatges i absurdes són una qüestió de qui la té més gran. Aquí em llanço a favor de la capacitat negociadora de les dones, que caldria tenir més en compte.
En quin punt estàs de la teva carrera?
— Encara estic perseguint el cim. Sempre estic aprenent i tafanejant, i cada vegada tinc més dubtes. Sento que hi ha moltes coses que encara no han passat. No vull quedar-me només amb tot el que he fet, que ho trobo bé, i és de veres que he tingut una capacitat de resistència important. Però no hauria fet ni un pas endavant si no hagués sigut pel meu equip i per la meva mànager. Porto 30 anys amb ella, i això és màgic.
Tens la sensació que hi ha un compte enrere?
— Òbviament, el cos té la seva lectura, a tots ens parla. Ara vinc de fer quatre actuacions, però tinc cada dia un fisioterapeuta a casa meva. Durant molts anys he fet un treball molt físic, de molta canya. Sempre he escoltat el cos, però ara ho faig amb més consciència. No em matxucaré més del compte perquè vull tenir una bona vellesa, però tinc moltes ganes de fer coses i sento que no tindré temps d’acabar-les.
És una feina amb més sacrificis físics o personals?
— El sacrifici físic és bestial, bestial. Es genera un estrès físic constant que cal saber entendre’l i portar molt bé, tenir la ment molt forta per aguantar-lo. Ara miro enrere i també veig el sacrifici familiar, tot i que tinc la sort que ho han entès des del principi. He patit més jo que ells, sobretot pel meu fill. Però ja sacrificava quan era petita i no anava a cap festa d’aniversari perquè tenia ballet cada dia. De gran m’he perdut molts casaments, sempre estava actuant. D’altra banda, he tingut coses meravelloses.
La teva companyia està a punt de fer 30 anys. Ha costat molt arribar fins aquí?
— En aquest país, la dansa segueix vivint en una situació de precarietat perquè no es consoliden les propostes polítiques. Ara anem endavant, ara enrere. Falta una estratègia cultural real, informació i educació als teatres. No és veritat que no hi hagi públic de dansa, a molta gent li agrada. Es tracta de poder-hi accedir. No tenim història de la dansa, hem passat de veure tutús per la tele a ballarins fent coses per terra i la gent no entén res. En aquest context, costa molt resistir. Però cada vegada trobo que la cultura és més necessària en aquest món tan caòtic i individualista, per fer-nos lliures i fer-nos més persones.
Abans deies que estàs carregada de dubtes. Sorprèn que aquestes inseguretats arribin ara, i no quan tenies 20 anys.
— Quan tenia 20 anys no sabia tantes coses. Vaig construir la companyia des de la ignorància més absoluta, només guiant-me per la necessitat de moure’m i de crear. M’adono que era una actitud molt primitiva, estava boja! Ara estic en un altre lloc, tinc més responsabilitat amb el que faig i amb el públic. Tot això em genera més dubtes. Com més coses sé, pitjor.
Com gestiones el fracàs?
— M’encanta parlar del fracàs, precisament perquè no se’n parla, fem veure que va tot bé i no. Aquesta feina té llums i també ombres. Penso en aquell festival que no m’ha agafat mai o en allò que esperava i no ha passat. Una carrera es construeix a base de nos, també, i darrere de la meva carrera hi ha moltes decepcions, encara que la gent només vegi la part bonica. Tot i això, sempre m'he sentit molt estimada i respectada tant a Catalunya com a València, i em sento agraïda.
Les rivalitats ho posen més difícil?
— Bé, hi ha les comparacions. Sempre he admirat la gent que està triomfant, i tinc l’enveja molt ben treballada, però alhora penso que jo també vull estar allà dalt. I quan no hi ets, fa mal. Ara és quan més noto el fracàs, quan veig que allò que estava esperant no arribarà. És complex de gestionar. Jo medito molt i intento sortir d’aquest estat de consciència permanent, canalitzar l’ànsia. El fracàs és un núvol que m’ha fet patir i em fa patir molt. Però també em dic: no podran amb mi. Quan veig que no funciona res, busco una escletxa i tiro endavant.