Injecció d'energia i vitalitat amb els ballarins de Carlos Acosta

Joves, vitals, energètics i amb una tècnica extraordinària. Així són els onze ballarins cubans de la companyia Acosta Danza que aquest divendres van presentar a l’espai Mirador del Festival de Peralada l’espectacle Folclor, tres coreografies contemporànies que s’inspiren en diferents aspectes de la cultura cubana.

Carlos Acosta, un dels artistes fidels al festival, ja no actua amb la companyia, però aquesta encarna tot el que ell esperava quan la va inaugurar el 2016: oferir un espai estable per a joves ballarins cubans que portin les arrels de la seva cultura arreu del món des d’una perspectiva radicalment contemporània. I ho ha fet amb escreix.

Els ballarins, sorgits de l’escola de dansa que va crear associada al projecte de companyia i que funciona amb donacions, són joves extraordinaris, amb cossos versàtils que poden ballar des del clàssic fins a la dansa urbana, africana i llatina. Indubtablement, Acosta Danza és ja una realitat amb caràcter propi i s’ha convertit en una de les companyies recents més innovadores i aplaudides a Europa.

Folclor, un programa que a l’octubre s’estrena al teatre Linbury del Royal Opera House de Londres, arrenca amb Paysage, soudain, la nuit, del coreògraf suec Pontus Lidberg, una celebració de la joventut i un esclat de frescor en la seva màxima esplendor on els onze ballarins flueixen en grup, sols o en parelles que es fan i es desfan barrejant diferents estils de la dansa contemporània (de la capoeira al body contact sense oblidar la tècnica clàssica) amb una elegància i corporalitat impressionants a ritme de la música del compositor cubà Leo Brouwer.

Va seguir un impactant duo del català Rafael Bonachela, Soledad, una obra descriptiva sobre el maltractament en la parella. Molt passional, amb músiques de Piazzola, Agustín Lara i Raúl Reinoso, mostra els aspectes més foscos de la intimitat d’una parella. Els seus intèrprets, Patricia Torres (cames impressionants) i Enrique Corrales, es van mostrar apassionats, impetuosos, en una dansa d’alt voltatge emocional que va deixar el públic corprès.

Finalment, Hybrid, dels coreògrafs cubans Norge Cedeño i Thais Suárez, il·lustra l’energia i la vitalitat d’uns ballarins inesgotables en una peça de tall distòpic que barreja la dansa africana lliure de tòpics amb la contemporània. Dividida en tres parts, mostra un subtext de revolta i alliberament com a poble, amb nou ballarins amb aspecte de soldats sobre un escenari en vermell, amb músiques molt percutives i tribals de Jenny Peña i Randu Araujo. Magnífica la ballarina principal, passant de mà en mà, i un final de festa alegre, explosiu i esperançador alhora que va rebre l’aplaudiment unànime de tot el públic dret.