Inés Boza: "Sembla que amb 40 anys ja t'has de retirar i ja no serveixes per a res"

BarcelonaFeia gairebé deu anys que la coreògrafa i ballarina Inés Boza (Pamplona, 1962) no pujava a l'escenari. Des que la companyia de teatre-dansa SenZa TemPo va acomiadar-se el 2016 amb Eden Club, Boza s'ha dedicat sobretot a dirigir i coreografiar espectacles. I també a "fer memòria" d'una trajectòria que abasta més de trenta anys i l'avala com una de les capdavanteres de la dansa contemporània. Si aquests últims anys ha regirat arxius i capses velles, però, "no és pas per fer-ne una recopilació nostàlgica, sinó per entendre millor el present". El salto del ciervo, que es podrà veure a la Sala Pina Bausch del Mercat de les Flors els dies 10, 11 i 12 d'octubre, és un espectacle que neix dels records de la coreògrafa, que s'acompanya a escena d'Edurne Arizu, acordionista i compositora de la música de l'espectacle. També hi participen, de manera virtual, les ballarines Núria Guiu, Rosa Romero, Júlia Godino i Alexa Moya, amb qui Boza ha teixit un diàleg intergeneracional. "La memòria no és el passat, sinó el present. I això pot ser bastant polític. Si no t'aculls a l'oblit, pots arribar a comprendre més la vida. La memòria hi és, però és capritxosa, desordenada i has de voler escoltar-la", explica la coreògrafa.

"En aquest país tenim un problema general d'oblit, però en el món de la dansa aquest problema s'eleva al quadrat. Sembla que amb 40 anys ja t'has de retirar i ja no serveixes per a res. I no, això no és un esport de competició. Encara podem tenir coses a dir, potser fins i tot en sabem més que quan començàvem", diu la coreògrafa. "A més, hi ha un gran desconeixement entre generacions –afegeix Boza–. Molts ballarins que ara actuen a la Caldera no saben que vam construir-la uns coreògrafs amb les nostres mans. La Caldera no ha nascut del no-res, ni tampoc dels despatxos de la Generalitat. El que a vegades les generacions més joves no saben és que hi ha algú que ha lluitat per aconseguir tot això: una creació comunitària potent, una dansa més democràtica i diversa".

A què es deu, aquesta desconnexió? "És una bona pregunta, no ho tinc del tot clar –respon Boza–. Els joves d'ara estudien molt a l'estranger, es formen en altres països i prenen com a referents artistes d'Amsterdam o dels Estats Units. Potser per això no saben què ha passat al nostre país". Tot i això, creu que es tracta d'un problema bidireccional: "Jo també desconec moltes coses de les generacions més joves". Segons la coreògrafa, la quantitat de recursos digitals que es poden trobar a un cop de mòbil també ha accentuat aquesta distància generacional: "Abans no teníem tants referents i era tot més presencial. Per veure un vídeo determinat de Joséphine Baker, que potser durava trenta segons, ens n'havíem d'anar al Lincoln Center de Nova York o al Théâtre de la Ville de París".

Hereva de Pina Bausch

La coreògrafa no s'havia plantejat tornar a actuar, sinó que "simplement s'ha donat així". Al mateix temps, reconeix que ho fa "una mica per responsabilitat": "Desitjo que en el món de la dansa hi hagi diversitat, no només de llenguatge, sinó de cossos, d'edats, de mirades. I si tinc 60 anys i puc ballar a escena (que em suposa un esforç, eh, tampoc et pensis), penso que ho haig de fer. Si vull que en el món de la dansa hi hagi diversitat, puc començar per posar-la en pràctica jo mateixa, en comptes d'esperar que ho faci algú altre".

A Boza li fa una il·lusió especial "fer l'últim espectacle a la Sala Pina Bausch", perquè es considera hereva de la manera de fer de la coreògrafa alemanya. "Jo estudiava cinquè de Dret i vaig decidir canviar el meu camí vital quan vaig conèixer Janusz Subicz i Nazareth Panadero, dos intèrprets de la companyia Pina Bausch, que em van ensenyar un llenguatge escènic que per mi tenia molt sentit", explica. Com Bausch, Boza també advoca per la dansa-teatre, que incorpora tècniques dramatúrgiques en les coreografies. "La dansa és un mitjà per explicar històries, i no pas com un objectiu en si mateix... Què és dansa i què no? Això ho ha de decidir la nostra mirada", explica.