Una 'Dido & Aeneas' plena de clarobscurs

La Dido & Aeneas estrenada al Liceu és un espectacle atrevit, contemporani i preciosista. A priori, els elements en joc són dels millors: una òpera de Henry Purcell que atura el temps i concentra emocions intenses, uns músics i cor, Les Arts Florissants, liderats per William Christie, i uns ballarins capitanejats per una de les coreògrafes espanyoles més reconegudes del panorama internacional, Blanca Li. I malgrat els ingredients, la barreja no qualla.

El muntatge arrenca amb els músics dalt de l’escenari interpretant Celestial music did the gods inspire, també de Purcell, a manera de preludi. Christie opta per una orquestra i cor barrocs de petit format que, en la immensitat del Liceu, li juga en contra. L’escenògrafa Evi Keller i el figurinista Laurent Mercier vesteixen l’escenari (massa fosc) i els protagonistes amb robes metàl·liques que reflecteixen els feixos de llum variant-ne els colors i les ombres. La coreògrafa i directora d’escena situa els solistes encotillats dalt de pedestals com escultures grecoromanes, completament immòbils durant els 50 minuts que dura l’òpera. Són els mites explicant-nos la tragèdia d’amor frustrat de Virgili mentre els ballarins flueixen lliscant sobre una fina capa d’aigua que ho impregna tot –res a veure amb la increïble Dido i Eneas de Sasha Waltz al TNC.

Blanca Li conforma una coreografia energètica, amb moviments tiktokers i gestos sexuals que no s’adiuen amb les línies elegants de la música de Purcell. La bellesa plàstica i la intencionalitat poètica de Li no s’acoblen harmònicament a la música sinó que creen una proposta paral·lela, reiterativa, que podria funcionar en un altre context, però que aquí obliga el públic a triar entre escoltar o mirar.

Les Arts Florissants, tant músics com cor, sí que troben l’essència d’aquesta música elegant i delicada. La mezzosoprano Kate Lindsey dona a la seva veu d'amplíssima tessitura totes les inflexions adequades al personatge torturat de la reina Dido; el baríton Renato Dolcini és un Enees enèrgic que fa creïble el seu personatge, malgrat els límits escènics imposats, i que es desdobla en la fetillera, fet que no s'acaba d'entendre. La soprano Ana Vieira Leite és una Belinda sòbria i elegant, a Diana's self might to these woods resort.

L’escena final del lament de Dido, When I am laid in earth, amb els ballarins convertits en la galera que allunya el seu amant sota el crit ofegat de “Recorda’m” penetrant-nos com un mantra mentre s’endinsa al regne dels morts, és impactant, llàstima que la manca d'una escenografia recollida no permeti sentir els seus pianíssims. També corprenedor és el cor final, d’una puresa vocal cristal·lina que deixa el públic del Liceu suspès en els llimbs.