Una ‘Coppél-i.A’ perillosa i futurista porta la intel·ligència artificial al Liceu
Jean Christophe Maillot presenta al Liceu un espectacle de dansa de posada en escena impactant
- Jean-Christophe Maillot
- Gran Teatre del Liceu. Fins al 30 de juliol
Jean Christophe Maillot ha tornat a captivar el públic del Liceu amb l’adaptació d’un dels grans ballets del repertori, Coppélia. Però més enllà de revisitar el gran clàssic d’Arthur Saint-Léon, ens ha enfrontat a un dels grans temes que preocupen actualment: la intel·ligència artificial. El coreògraf i director dels Ballets de Montecarlo ha creat un espectacle aparentment amable, estèticament potentíssim, en blanc i negre, amb música de Bertrand Maillot sobre la partitura original de Léo Delibes, que pot agradar als més neòfits, amb una posada en escena impactant, com ens té acostumats. Però també pot seduir els amants de la dansa clàssica amb uns ballarins de gran precisió tècnica en una coreografia volàtil que crea espectacle per ella mateixa, amb infinitat d’idees que combinen el llenguatge clàssic i el contemporani i que compta amb una protagonista indiscutible, Lou Beyne.
La primera escena és impactant: el Doctor Coppelius es meravella en veure el seu robot Coppélia executant els seus primers passos, com ens meravellem nosaltres en veure la ballarina/androide evolucionar sobre les puntes amb moviments angulosos i mecànics de tècnica impecable i dots interpretatives excepcionals. Només per a aquest pas a dos i un solo al segon acte de Lou Beyne ja val la pena pagar l’entrada. També està poderosa i fantàstica Anna Blackwell com a Swanilda, d’una tècnica lleugera i excel·lent, que posa el contrapunt de llum a l’obra.
Però més enllà de la dansa, Maillot ens enfronta a un tema de rabiosa actualitat: l’ànsia de crear vida més enllà de la vida humana. Des d’un punt de vista visual, el coreògraf i l’escenògrafa i figurinista Aimée Moreni ens remeten a l’expressionisme alemany, als robots de Metropolis de Fritz Lang i al Ballet Triàdic d’Oskar Schlemmer, mentre el cos de ball juga aliè al gran ull que tot ho veu en un musical hollywoodenc dels anys 30.
I si l'autòmat de Coppélia, obra estrenada fa 150 anys era una revisió amable del mite del Frankenstein de Mary Shelley, la Coppél-i.A de Maillot, estrenada a Mònaco el 2019, ultrapassa el Jo, robot d’Isaac Asimov per recordar-nos que la intel·ligència artificial i les nines sexuals són ja una realitat. I és aquí on una Coppél-i.A indubtablement intel·ligent no permetrà continuar subjugada al seu creador, en un final inquietant que deixa l’espectador aclaparat.