Un captivador ritual místic i un irregular joc dramatúrgic

Març és temps de dansa. La Quinzena Metropolitana de la Dansa és un festival impulsat per l’Ajuntament de Barcelona en el qual col·laboren fins a dotze municipis de l'àrea metropolitana per difondre la dansa arreu. La vuitena edició ha arribat amb una proposta de més de 100 actuacions a teatres, places i carrers, a més d’altres activitats paral·leles programades del 14 al 30 de març. El Teatre Nacional (TNC) hi col·labora amb dues interessants i molt diverses propostes.

A la Sala Gran la companyia britànica Humanhood, comandada per Rudi Cole i la sitgetana Júlia Robert, presenta aquest ∞ {Infinit} que va passar pel Mercat de les Flors el 2022 i que dona carta de naturalesa a l'anomenada dansa mística. I certament que la proposta és un penetrant ritual que beu dels aires de l’Orient, però també d’Àfrica (almenys així ens ho sembla). És un viatge sensitiu al bell mig d’una fabulosa penombra que arrenca amb una sessió de dansa/ioga. Moviments elegants, arrodonits, harmoniosos, que mostren amb detall tot l’arc del moviment amb una banda sonora electrònica no massa llunyana dels sons de Tangerine Dream. Sense abandonar el món de les boires i les ombres amb una exquisida il·luminació que ens regala uns esplèndids quadres en moviment, la proposta manté la coherència al llarg de cinc quadres evocadors de la trobada entre la terra i el cel, entre la llum i la foscor. Magnífics, els ballarins i les ballarines, entregats a la peculiar manera d’entendre la dansa de la companyia. I després d’una sòbria salutació mantenen el ritual amb un cercle i el mudra de mans juntes. Cau el teló i el públic segueix aplaudint. Bravo!

L'enginy de Jordi Oriol

En un territori ben diferent, i a la Sala Tallers, Jordi Oriol posa el seu indubtable enginy al servei d’una companyia de dansa, Hotel Col·lectiu Escènic, tot volent traslladar els jocs sintàctics i polisèmics a una silent dramatúrgia i, en certa mera, al moviment. Suite 4. Do not disturb és un exercici en què excel·leixen els cinc intèrprets: Laia Duran, Rober Gómez, Anna Hierro, Èlia López i Lorena Nogal, Premio Nacional de dansa 2024 i ballarina de La Veronal. No excel·leix, però, la dramatúrgia de Jordi Oriol malgrat un bon inici amb un clàssic joc del mal funcionament de la tècnica ben portat pels intèrprets. La metàfora dels esforçats ballarins com manobres d’obres públiques a l’espera de la trucada que els canviarà la vida funciona una estona, però ben aviat es torna monòtona, un xic repetitiva. Sort dels apunts còmics, d’algunes imponents frases coreogràfiques de grup i del solo de Lorena Nogal per enriquir una proposta emmirallada en Peeping Tom de la qual esperàvem alguna cosa més.