El cant a la Mediterrània del Balletto del Sud
La catalana Maite Salado és la protagonista indiscutible de l'espectacle de la companyia italiana a LaFact
El Balletto del Sud
LaFact Cultural. 8 de maig del 2022
El Balletto del Sud, companyia italiana de la Pulla, va presentar diumenge a LaFact Terrassa La plana de coure. Estrenat l’any passat –en una traducció curiosa del títol original del ballet La luna dei Borboni–, és en un espectacle inspirat en una poesia de l’intel·lectual i poeta de Bari Vittorio Bodini que posa en escena atmosferes evocadores dels pobles de la Mediterrània.
El fundador, director i coreògraf de la companyia, Fredy Franzutti, utilitza un llenguatge contemporani amb tècnica clàssica juntament amb molts elements que ens recorden danses populars de la Mediterrània, des de passos del sirtaki fins a posicions de perfil com als frisos clàssics, també passos del tango i de danses populars de festa major o una processó catòlica; tot des d’una perspectiva de dansa teatre que ens remet a Pina Bausch i els clàssics peus en flex i les elevacions de parella del coreògraf suec Mats Ek.
Amb música original de Rocco Nigro i Giuseppe Spedicato, l'acordió és el so constant que acompanya les danses, amb solos de trompeta d’estil jazzístic. Els disset ballarins, amb la catalana Maite Salado com a protagonista indiscutible, acompanyada en els passos a dos per Matias Iaconianni, mostren una molt bona tècnica, com quan els vam veure fa poc més de mig any al mateix escenari de Terrassa amb una vetllada dedicada als ballets de Stravinsky, però en aquesta ocasió Franzutti no ens acaba de mostrar tot el seu potencial.
La coreografia combina les escenes grupals amb trios i duos, corredisses i salts, molts moviments petits i enginyosos, tot molt ben interpretat, però malgrat això no aconsegueix enganxar el públic. Som davant d’un espectacle amable i bonic, molt oníric, que ens transporta al que podria ser un poble mediterrani del segle XX i que per als de certa edat pot recordar també les festes majors dels pobles de l’Espanya franquista, com qui recupera un àlbum de fotos antigues, però tant la música com la coreografia són massa reiteratives per a un espectacle de 50 minuts, amb un excés de la melangia, cosa que l’acaba convertint en una obra un pèl monòtona. Una autèntica llàstima, ja que del Balletto del Sud n’esperàvem molt més.
