Ballar flamenc contra la por: María Pagés es planta al Liceu

BarcelonaAmb el recent Premi Princesa d'Astúries de les Arts sota el braç, la bailaora María Pagés torna a Barcelona per estrenar nou espectacle: De Scheherazade a Yo, Carmen. "Arribem pletòrics", afirma. El que havia de ser només una revisió de Yo, Carmen, la pandèmia ho ha convertit en un espectacle nou de cap a peus, que parteix de la història de Les mil i una nits i tracta de la violència entre els homes. "És un espectacle sobre la por, sobre la por pel que passa i pot passar. L'equilibri de la postguerra s'està perdent, la democràcia està en dubte i la societat del benestar està en perill. Ens l'estem jugant", alerta el dramaturg El Arbi El Harti. Aquest serà un espectacle de flamenc per conjurar els fantasmes. De Scheherazade a Yo, Carmen es podrà veure al Gran Teatre del Liceu del 26 de maig al 3 de juny i és una coproducció de María Pagés –que a més de la seva companyia ara dirigeix un centre coreogràfic a Fuenlabrada–, del mateix Liceu i de l'Abu Dhabi Festival.

La principal pregunta que formula l'espectacle és: "D'on ve la violència? Què fa que els éssers humans ens matem els uns als altres?", diu el dramaturg El Harti. La història de Les mil i una nits, que narra com un home mata cada nit una dona fins que Xahrazad talla la cadena de violència, els serveix per reflexionar sobre la masculinitat mal entesa, sobre l'amor i sobre "el poder de la paraula per canviar el món per sobre de la força de les armes", diu la bailaora.

"El sultà Xahriar mata perquè és un home que vol amagar un secret: la seva incapacitat d’estimar. Vivia fracàs rere fracàs amatori perquè tenia problemes de virilitat i mata per salvaguardar aquest secret", explica El Harti. El problema, reflexiona, és que "no s’assumeix com a persona". Al conte, la força de la paraula és el que salva la humanitat, perquè aquest home s'acosta a la feminitat: "Deixa de matar quan arriba a l’equilibri entre el que és masculí i femení, que tenim tots", diu el dramaturg. Malgrat aquesta visió, l'espectacle no vol parlar de la violència masclista, sinó d'una perspectiva més global: "La por està segrestant el futur de la humanitat, no és qüestió de gènere, ens hi hem de comprometre des d'una perspectiva més humanista", afegeix.

I, tot i això, l'escena estarà presa pel poder femení, amb onze bailaoras –inclosa Pagés– i set músics en directe –entre les quals dues cantaoras– amb tota la seva potència escènica. Funcionen com un personatge col·lectiu i, a la vegada, sintetitzen també "altres mites femenins presents en la nostra història, a més de Xahrazad i Carmen, mites com Medea, Safo, Athos, la Blimunda de Saramago i la Bernarda de Lorca, que han influït en la nostra societat i en la transmissió dels valors. Hi ha un protagonisme femení en aquesta transmissió, tant en els casos positius com en els que no", apunta Pagés. Els dos directors han dedicat els tres anys pandèmics a concebre el muntatge, que beu de la realitat i de referents estètics contemporanis i també filosòfics, com totes les obres que han creat junts des del 2010.

"Hem d'invocar una societat en què l'equilibri entre les nostres pulsions, entre el bé i el mal, no es trenqui. Sempre hi haurà conflictes, però ara vivim la possibilitat que es trenqui l'equilibri. Si observes el món fa terror: hi ha una regressió social, plantejaments dubtosos sobre el model de vida que generen populisme, fonamentalisme, nacionalisme... Occident està tocat", augura El Harti. De Scheherazade a Yo, Carmen no només vol ser un toc d'alerta, sinó que també vol convidar a transformar la realitat tot ballant.