Ana Morales: “El flamenc també forma part de la tradició catalana”

BarcelonaAna Morales (Barcelona, 1982) va néixer i créixer a Catalunya, dins d'una família de pares andalusos que li van transmetre la passió pel flamenc des que era ben petita. Unint la tradició amb l'avantguarda, la bailaora i coreògrafa ha estat guardonada amb el Premio Nacional de Danza 2022 i s'ha convertit en un dels noms de referència del flamenc contemporani. L'any passat va estrenar l'espectacle Peculiar al Festival Grec i ara té una peça inèdita per al festival Flamenco 22 Nou Barris, de Barcelona, que es podrà veure el 22 de juliol a les 22 h. A més a més, l'1 d'agost portarà l'espectacle En la cuerda floja al Festival de Peralada.

Com entres en contacte amb el flamenc?

— Va ser molt orgànic, venia de casa. Els meus pares són andalusos i aficionats al flamenc. L’estudiava des de petita, i amb nou anys vaig entrar a l’Institut del Teatre. Quan en tenia 16 vaig fer una audició a Sevilla per a la Compañía Andaluza de dansa, hi vaig entrar i ja vaig fer carrera allà.

Per què decideixes marxar a Sevilla? A Barcelona hi havia menys oportunitats?

— Barcelona sempre ha sigut una ciutat molt relacionada amb el flamenc i amb moltes possibilitats. Però Sevilla és el lloc on es remenen les cireres i era l’únic indret de tot Espanya amb una escola per a menors d’edat i amb la possibilitat d’estar becat tres anys. Podia estar a prop d'on hi havia tot el millor del flamenc. A Barcelona no hi ha formacions amb el nivell de flamenc de la Compañía Andaluza de Danza, perquè institucionalment tampoc hi ha suports.

Des d'aleshores han passat més de vint anys, has creat la teva companyia i has aixecat set espectacles. Ara estàs fent funcions d’En la cuerda floja i Peculiar. Què ens en pots dir?

— A En la cuerda floja treballo al voltant de l'equilibri i el desequilibri, de la raó i el subconscient, d'aquestes dualitats en què emocionalment sempre estem buscant el punt del mig. La figura central és una dona que està sola, intentant agafar les regnes de les seves emocions. Peculiar és una fantasia al voltant de la peculiaritat que tenen alguns artistes que s'apropen al flamenc, des d'una mirada una miqueta més especial, més excèntrica, més genuïna, i que no treballa des de la tradició. És un ritual comunitari, treballo amb tres persones que ballen i quatre músics.

Dius que en el teu ball hi ha una part catalana.

— No pot no ser-hi. És el meu origen, d’on vinc. Sempre treballo intentant explorar els límits personals, i així en surt una part més atrevida, una part més versàtil o més contemporània. Per a mi Catalunya té també aquesta versatilitat de la tradició i de l'avantguarda.

¿Catalunya ha assumit que el flamenc forma part també de la seva tradició?

— No sé si ho ha assumit, però el flamenc també forma part de la tradició catalana. A Catalunya hi ha una població andalusa molt notable i el flamenc forma part d'aquesta terra des de fa molts anys.

Quin és l’estat del flamenc avui?

— El flamenc sempre està de moda, però té un ventall i unes opcions molt àmplies. Si parlem del flamenc d'autor ens trobem amb molta dificultat de moure’l en les programacions anuals dels teatres. No es ven amb la facilitat que s'hauria de vendre en aquest país. Està molt reduït, no hi ha un mercat important on la gent pugui tenir gires tranquil·lament. Això és un problema.

¿Rosalía ha ajudat a fer-lo més popular?

— A fer-lo més popular perquè la gent escolti més flamenc, especialment els joves, sí. Ara Rosalía ja no fa res al voltant del flamenc, però en els seus inicis va contribuir a fer que la gent no vegi el flamenc d’una forma casposa. Em sembla interessant, tot i que no és el flamenc que jo conec i al qual m'apropo. Però si ha servit perquè algú que ha sentit Rosalía després vagi a buscar altres artistes, ja tenim una mica de camí guanyat.