Hidrogenesse: "Hem intentat ser més humans i menys robots"

BarcelonaGenís Segarra i Carlos Ballesteros diuen que s’han atrevit a fer cançons més sentimentals que abans, que ja no tenen tanta aprensió perquè un vers o una melodia pugui ser cursi. I és cert. “Hem intentat ser més humans i menys robots”, assegura Segarra sobre el nou disc d’Hidrogenesse, Joterías bobas (Austrohúngaro), que avui presenten a la sala Luz de Gas (21.30 h) dins del cicle CurtCircuit. Nou catàleg de meravelles, amb Mèxic, París (on han enregistrat les cançons) i Barcelona exercint el seu encanteri artístic, el disc demostra un cop més l’habilitat del duo per construir un univers propi a partir de materials aliens i amb una concepció molt lliure del pop electrònic, ara amb col·laboracions de Jérémie Orsel, Elsa de Alfonso i Teresa Iturrioz i Ibon Errazkin (el duo Single) i una versió de Paolo Conte, Maracas.

“D’alguna manera, és una carta d’amor a l’Amèrica Llatina”, admet Segarra. Per això, encara que sigui en petits detalls, hi ha referències a ritmes com el mambo i el danzón, al cinema mexicà dels anys 40 i a una manera ben particular de relacionar-se amb la nostàlgia. “Sí, és una mica absurd perquè tens nostàlgia d’un Mèxic que no existeix, el dels anys 40”, diu Segarra. El cas més explícit és la cançó Xochimilco, inspirada en la pel·lícula María Candelaria (1944), d’Emilio Fernández. Però n’hi ha d’altres en què el lligam americà és musical, com Llorreír, una cançó en què col·labora La Terremoto de Alcorcón transmutada en La Lupe. “Necessitàvem algú amb la seva força, i quan la va cantar vam decidir canviar la cançó i que la seva part fos més important”, explica Ballesteros. El resultat és un bon exemple d’aquesta dansa llatina que han inserit en el seu estil.

D’Hidrogenesse se’n destaca sovint la ironia. Tanmateix, sense deixar de ser irònics, o potser perquè ho són amb responsabilitat, les seves cançons són profundament humanistes. Ho eren les del disc Un dígito binario dudoso (2012), dedicat al matemàtic Alan Turing, i ho són les d’aquest Joterías bobas, el títol del qual és “una reapropiació d’un insult homòfob” que van rebre. “A Mèxic i altres països, joterías és com dir mariconadas, tot i que és una paraula en desús. Al reapropiar-nos de l’insult, ja teníem títol per al disc”, recorda Ballesteros. Ell mateix va tenir la idea de la portada de l’àlbum, una reproducció de la pintura Arlequí i Pierrot (1924) d’André Dérain. “Com que deien allò de joterías bobas, vam pensar en presentar-nos com a pallassos, i al veure aquest quadre ho vaig tenir clar. A més, té un format molt estrany, quadrat. Em va cridar molt l’atenció”, diu Ballesteros. A la portada del disc l’arlequí i el pierrot són Segarra i Ballesteros fotografiats per Alicia Aguilera.

Abans havíeu fet discos amb un fil conceptual, com Roma (2015) o el que vau dedicar a Alan Turing. En el cas de RomaJoterías bobas

Genís Segarra: Sempre costa molt començar a gravar un disc perquè has de decidir com ha de sonar. Sobretot per als que fem música electrònica, és un full en blanc. Has de decidir què vols, que és el que més costa. Normalment és molt més feixuc, però aquesta vegada l’arrencada va ser més fàcil perquè va sortir l’oportunitat d’enregistrar-lo a París a casa del Jérémie [Orsel] i amb els seus instruments, una cosa que semblava absurda i atractiva alhora perquè no era amb els nostres instruments sinó amb els seus.

Carlos Ballesteros: Potser més que el so com a concepte, la música. Volíem fer cançons més melòdiques. Bé, no és que sigui un concepte molt interessant, però sí que és una cosa que teníem al cap. En qualsevol cas, el concepte és més la música que les lletres.

Què significa Mèxic en la trajectòria d’Hidrogenesse?

G.S.: Va representar un canvi d’actitud i vital. Abans havíem fet una sortida als Estats Units que va ser més aviat anecdòtica, perquè vas allà i t’adones que l’únic públic al qual li pot interessar el que fas són mexicans que viuen als Estats Units. I et preguntaven: "Què feu aquí? No heu anat mai a Mèxic? I com pot ser que no hàgiu anat mai a Mèxic i sigueu aquí a Chicago? No té cap sentit". D’això fa uns deu anys, i aquell mateix any ens va sortir l’oportunitat d’anar a Mèxic, que se suposa que és el que havíem de fer.

C.B.: I ens va agradar molt, sobretot Ciutat de Mèxic, que és tan gran, tan monstruosa i de sobte també tan agradable.

G.S.: La vida està organitzada d’una altra manera. No sé si m’agrada Mèxic com a país o com a societat, i no m’atreviria a pretendre que sé com funciona Mèxic perquè és molt complex. Però, quan som allà, automàticament som feliços. Com a grup, la primera incursió mexicana va coincidir amb aquell canvi radical de no tocar mai a tocar a tot arreu. Va canviar l’actitud del grup i el directe, i nosaltres com a persones ens vam enamorar d’aquell lloc i hi hem tornat sempre que hem pogut. Una de les últimes vegades, la del 2014, vam estar-hi més temps i, com que ja coneixes més gent, fas més vida i coneixes llocs que no són els turístics ni els que la música et dona. No només coneixes locals de rock i periodistes, sinó mercats. A Barcelona les idees per a les cançons normalment les tenim anant a la Filmoteca o llegint un llibre, i de sobte sortien a Mèxic en una conversa, en un lloc que vam visitar... Aquella llavor que va començar fa uns cinc anys ha donat com a fruit les cançons de Joterías bobas.

C.B.: Curiosament, l’Amèrica Llatina no era un imaginari que tinguéssim al cap, perquè els nostres interessos sempre han sigut més la cultura anglòfila, la música alemanya, el pop francès... Però a poc a poc vas deslligant-te de l’obsessió per la música anglesa i un cop ets a Mèxic comences a descobrir coses, com el cinema mexicà dels anys 30, 40 i 50. Recordo que vam haver de passar un parell de dies en un hotel i vam estar mirant un canal de televisió que només posava pel·lícules mexicanes clàssiques, en les quals sempre hi havia cançons, tant és si eren drames o comèdies. La versió d’Eso es el amor que vam fer la vam treure d’un film de ciència-ficció.

En l’aproximació a Mèxic del disc no us feu passar pel que no sou. Segueix sent un disc de pop electrònic d’Hidrogenesse.

C.B.: És que no pretenem agafar una guitarra i fer un àlbum d’aproximacions a la música que fan a Mèxic.

G.S.: Em moriria de vergonya. Com a molt, si fóssim menys tímids, intentaríem col·laborar amb gent d’allà que fa aquesta música. El que sí que hem fet ha sigut adaptar algunes coses a la nostra manera de fer amb els sintetitzadors, com ara imitar el so de les bateries. No les temàtiques ni les músiques del danzón o el mambo, sinó el so de la bateria, que és una de les coses que ens van fascinar. Per exemple, vaig passar bastant temps llegint partitures de mambos per entendre per què sona així si és molt senzilla la música. Tot ho fa l’arranjament. Amb un piano no puc reproduir com sona un mambo, perquè la nota és la, la, la, la, la... La clau és l’arranjament, que el saxo estigui aquí en aquest registre i la trompeta allà, i com organitzes els seus músics perquè faci "pa!" i peti. Amb música electrònica pots arribar a crear aquests efectes perquè peti, però sí que ens hem passat temps desxifrant l’estructura del danzón, perquè era tan absurda..., o com està arranjat un mambo perquè soni tan potent sent tan senzill musicalment. Teníem curiositat.

C.B.: Però després potser això no es trasllada al disc.

G.S.: O simplement al mig de la cançó hi ha aquell detall que a mi em fa gràcia i que vaig copiar-lo d’un mambo.

Hidrogenesse podeu transmetre una fredor ultraracional i alhora convidar el públic a entrar en un món de fantasia costumista, artificiosa i divertida.

G.S.: No creiem gens en la màgia, però si hi ha màgia és l’artifici, l’art, la música. No hi ha un món paral·lel a aquest funcionant ara mateix, però si fas música el crees, i mentre sona la música existeix. I sí que és veritat que ens fa com angúnia la música sentimental i la música emotiva, però, sent humorístics i a vegades irònics com som, el que volem és que al final les nostres cançons siguin humanes i humanistes, i que hi hagi uns missatges o uns eslògans que serveixin per a alguna cosa. I tot això ho fem nosaltres, que som superdescreguts, que ens posem barreres per no ser cursis i sentimentals, perquè el primer que detectes quan sents música sentimental és el cinisme que hi ha al darrere d’aquella persona estripant-se perfectament maquillada sota un focus, gravada amb tres càmeres que faran sis plans... És el primer que detecto, no puc alliberar-me d’això. Estic veient tota la maquinària. Com que no puc deslligar-me d’això, no puc empatitzar amb l’emoció que vol transmetre perquè estic veient tota la resta. Llavors, quan ens hi posem nosaltres a fer cançons, se suposa que hem de fer l’exercici contrari: aquesta aparent superficialitat, omplir-la de coses.

C.B.: Però en aquest disc ens hem atrevit a fer cançons més sentimentals.

G.S.: És el disc en què hem intentat ser més humans i menys robots. Fins i tot hem utilitzat diminutius.

Això de veure la maquinària de l’emoció musical passa igual amb una cançó de Camela que amb una ària de Tosca

G.S.: Sí. Aprecies l’enginy que hi ha per muntar tot el que finalment farà brollar la llàgrima; ho aconsegueixen amb enginy i treball. Pots valorar això. No ho sé, igual un dia seré tan ingenu que em faran plorar directament. Crec que la ingenuïtat no només es perd, també es guanya. Igual un dia passa.

L’origen del títol del disc és la reapropiació d’un insult homòfob. ¿Com penseu que ha canviat la percepció de la vostra sexualitat des que vau començar fa vint anys?

G.S.: Recordo que, al començar a fer música, públicament ser gai era molt important per a mi perquè quan jo escoltava música pensava: "M’hauria fet il·lusió saber que aquests artistes ho eren". Per tenir referents. Per tant, pensava que s’havia de fer, però intuïtivament, perquè jo als anys 90 no havia llegit res de teoria queer. Però tampoc volia que això fos el que em definís. Jo no soc un grup gai, soc un gai.

C.B.: Jo no volia actuar només en discoteques a las tres de la matinada. Arriba un moment que vols actuar per a qualsevol tipus de públic a les 5 de tarda en una festa d’un poble o a mitjanit en una discoteca.

G.S.: I al mateix temps vols que aquest grup en el qual estàs sigui clar que el formen persones gais. Però no vols ser considerat un grup gai. Tenies aquestes contradiccions. No sé si mai hauríem titulat un disc Mariconadas, però el fet que joterías sigui una paraula que ens resulta exòtica a nosaltres mateixos afavoreix que l’acabis utilitzant. Els nostres amics de Mèxic també ens deien que era una paraula mig en desús. També hi havia una cosa: ¿representar-te com a gai era utilitzar estètiques de la feminitat o no? Jo sempre he actuat amb sabates de taló, però no volia que les sabates de taló es llegissin com que jo anés transvestit. Era una altra cosa. És que m’ho posava molt difícil a mi mateix. És veritat. Jo surto amb sabates de taló a l’escenari, però no estic fent un drag. Soc un noi amb sabates de taló, és així.

C.B.: Imagino que ara és diferent i que hi ha un munt de joves que ho viuen d’una manera més intuïtiva, que es posen unes arracades molt grosses i van amb una bossa i no necessiten dir què són. A més, tenen més referents.

G.S.: Ja no han ni de decidir a quin dels dos gèneres s’han d’assignar perquè els entenguin. I avui amb internet als 16 anys pots tenir molta informació, fins i tot contradictòria, però quan jo era adolescent com a molt podia anar a una llibreria, i si tenia sort, que hi hagués algun llibre que tractés aquest tema.