La dansa del ventre, entre l’orgull i la vergonya
La dansa folklòrica té una gran popularitat a Egipte però es considera vulgar i està sota un control estricte
El CaireLa dansa del ventre està de moda a Nova York, Londres i altres capitals occidentals. Deu ser per la seva condició de ball sensual i exòtic. O potser pel repte que suposa moure els malucs a un ritme a la vegada vertiginós i compassat. Curiosament, però, al Pròxim Orient, regió d’on és originària, genera una barreja d’amor i odi. A Egipte, per exemple, les ballarines són les encarregades d’amenitzar els casaments i els seus vídeos al portal d’internet YouTube atreuen milions de visites, però en el dialecte egipci “fill de ballarina” continua sent un insult.
El Sherezade és un dels cabarets més històrics del Caire. La seva sala principal, decorada amb frescos de Les mil i una nits i il·luminada amb unes làmpares vermelloses, s’omplia cada nit de gom a gom als anys seixanta per veure les ballarines més reputades de la dansa del ventre. Tanmateix, poc queda d’aquell glamur que recorden les fotografies en blanc i negre penjades en una vitrina. Amb una vintena de clients diaris, el Sherezade és avui un espai decadent i amb un punt sòrdid.
El declivi de la popularitat i acceptació d’aquest ball, conegut aquí com a dansa oriental, va començar als anys setanta, quan va penetrar a Egipte el wahhabisme, la interpretació ultraconservadora de l’islam que a l’Aràbia Saudita constitueix la religió oficial del regne. Milions d’egipcis van tornar amb aquestes idees retrògrades després d’haver emigrat la dècada anterior a la península Aràbiga per motius econòmics. Per als sectors conservadors, la dansa és una activitat immoral i vulgar, sobretot si la protagonitza una dona i ho fa mig nua.
“Algunes noies s’avergonyeixen de la seva feina i ho amaguen. Però jo no ho he fet mai. A la meva família no li suposa cap problema”, explica la Jasmín, una de les ballarines del Sherezade, mentre, entre les bambolines, espera el seu torn per pujar a l’escenari. “Vaig decidir dedicar-me a això als vint anys per una senzilla raó: m’encantaven la música i el ball”, afegeix la jove, que, com la resta de les seves companyes, acumula quilos de maquillatge al rostre.
Però l’hostilitat cap a la dansa del ventre no és nova. De fet, tots els règims que han governat Egipte des de fa segles han posat traves als espectacles d’aquest ball tradicional. A mitjans del segle XIX, el general Muhammad Alí va ordenar que es desterressin totes les ballarines i es castigués amb cinquanta assots les dones que gosessin ballar en públic. Fins i tot el modenitzant rais Gamal Abdel Nasser, socialista i laic, va promulgar un decret que regulava amb detall els moviments i passos que les ballarines podien fer per desproveir la dansa del seu component més sensual.
Ara bé, això no impedia que el règim sorgit de la Revolució dels Oficials Lliures del 1952 arribés a utilitzar les estrelles més conegudes de la dansa del ventre com a eina de la seva política exterior. Les autoritats egípcies tenien la gentilesa d’organitzar un xou privat per a Henry Kissinger, l’influent secretari d’Estat nord-americà, amb la seva ballarina preferida, Nagwa Fuad, cada cop que visitava el Caire.
Actualment, és necessari un permís governamental per exercir la professió, i les ballarines han de complir una sèrie d’estrictes normes, com la que regula quanta carn poden mostrar a l’escenari. D’aquí que algunes es vesteixin amb mallots de ciclista sota el vestit de brillantons, o amb unes discretes malles de color carn invisibles a més d’un parell de metres de distància. Feta la llei, feta la trampa.
Tot i mostrar-se orgullosa d’actuar per al “millor cabaret” del Caire, la Jasmín reconeix que no es veu fent aquesta feina “més de tres anys”. I és que, fins i tot comptant amb el suport familiar, l’estigma social és molt fort. Si no canvien les coses, aviat es donarà la paradoxa que les millors ballarines de la dansa oriental seran a Occident, a milers de quilòmetres del seu lloc de naixement.