Daniel Torres somia Picasso a la Batalla de l’Ebre

BarcelonaEl juliol del 2016, passejant per València i pensant en les seves coses, Daniel Torres (Teresa de Cofrents, València, 1958) es va trobar mirant l’aparador d’una llibreria on descansava a l’altura dels seus ulls un llibre sobre Picasso. La cara de l’artista el mirava des de la portada amb la seva típica intensitat i, de sobte, la llum va fer que la cara de Torres es reflectís en el vidre i es confongués amb la de Picasso. “Em vaig quedar parat veient com la seva cara es reflectia en la meva i em vaig dir: «Hem de fer alguna cosa junts»”, recorda Torres.

En només una setmana el creador de la sèrie Roco Vargas ja tenia una sinopsi escrita i un any i mig després donava els últims retocs a Picasso en la Guerra Civil (Norma, 2018), un còmic de 144 pàgines produïdes a una velocitat inèdita per a un artista que sol mastegar les històries a poc a poc. “Tinc un projecte sobre Rousseau que arrossego des del 1984 i encara m’estic documentant, però és que el cas de Picasso és inusual -diu Torres-. Va ser com si ell m’ordenés que ho deixés estar tot i em posés a dibuixar el còmic”. I aquest és també, aproximadament, l’argument principal de l’obra, en la qual un Pablo Picasso de 72 anys encarrega a un dibuixant un còmic que faci realitat el seu vell somni frustrat de lluitar en la Guerra Civil.

“La vida és una piconadora que ens esclafa però sempre ens queda el refugi de la ficció per gestionar totes les coses que ens penedim d’haver fet o de no haver fet”, afirma Torres des del seu estudi del Poblenou. Picasso no va lluitar a la Guerra Civil entre altres coses perquè tenia 53 anys quan va esclatar. “Van encarregar-li el Guernica i el van fer director del Prado però quan els quadres ja eren a València: va ser director d’un museu sense obres”, apunta el dibuixant, que a Picasso en la Guerra Civil imagina un Picasso delerós de tenir un passat diferent, “unes pàgines de la seva biografia que no s’han escrit”. ¿Una falsa biografia, doncs? “Per al purista potser sí -admet Torres-. Però jo sempre dic que si està dibuixat, és real”.

Picasso en la Guerra Civil té una estructura narrativa amb diferents estrats de ficció digna de Christopher Nolan. En el principal, un Picasso madur i un jove dibuixant treballen en una historieta de ficció; el segon nivell és aquesta mateixa historieta, un relat protagonitzat per un Picasso jove que posa el seu talent com a il·lustrador al servei del bàndol republicà i participa en la Batalla de l’Ebre; el tercer i últim nivell és la historieta de propaganda antifranquista que aquest Picasso fictici -que firma com a Pegasso- dibuixa mentre és al front. Tres nivells que són també tres còmics diferents i alhora un de sol, com una matrioixca russa que es va desplegant als ulls del lector amb diferents estils gràfics i color de paper: “El nivell principal el dibuixo amb el meu estil habitual i estructurant la pàgina en tres tires -explica Torres-. El segon canvia a les quatre tires per pàgina i amb l’estil que faria servir un dibuixant a la França del 1953, és a dir, el de Tintín, la revista Spirou, Franquin i Jijé. I el tercer imita el grafisme del cartellisme de l’època i de revistes satíriques com La Ametralladora i Mundo Obrero ”.

Com era d’esperar en un còmic que va néixer gràcies a un reflex en un vidre, les tres històries van plenes de jocs de miralls entre la realitat i la ficció. El més significatiu és que el dibuixant a qui Picasso encarrega un còmic és el mateix Torres. O gairebé: és el seu pare, Francisco Torres, a qui l’autor situa en l’època vivint amb la seva dona a França, regalant-li una nova vida. “Els meus pares eren fills de republicans però no van haver d’exiliar-se. Al còmic els dono una altra història i fins i tot un nou ofici, perquè el meu pare en realitat era metge, però ell sempre hauria volgut ser dibuixant”. Així que Torres no només fa realitat el somni de Picasso, sinó també el del seu pare. “I el de la mare! -afegeix-, perquè de jove va estudiar costura i ho va deixar per la família, però al còmic faig que sigui dissenyadora”.

La vinyeta és màgia

Amb Picasso en la Guerra Civil Daniel Torres reivindica el poder de la ficció i concretament de la narració gràfica. No en va és el llenguatge en què Picasso vol que es recreï el seu passat imaginat. “L’originalitat del llenguatge del còmic és que barreja imatge i text, establint un vincle subtil a través de la seva unitat bàsica, la vinyeta -diu Torres-. Per a mi, la vinyeta és màgia”. Està documentat que Picasso era aficionat als còmics i que la seva amiga Gertrude Stein li feia arribar els diaris nord-americans per llegir les tires de Krazy Kat. Però aleshores, per què no dibuixa ell mateix la historieta? “Perquè per crear un còmic cal una paciència que no té un artista del seu temperament -apunta Torres-. Ell és un cavall desbocat i un còmic és un 20% de creació i diversió i un 80% de rutina. Això Picasso no ho podria fer mai, per això contracta un dibuixant”.

Veure un Picasso de 25 anys a la Guerra Civil no és l’única llicència que es pren Torres, que proposa explicacions apòcrifes a l’origen del famós dibuix del colom de la pau i a les protagonistes del quadre Les senyoretes d’Avinyó : “Jo faig que dues de les prostitutes del carrer Avinyó siguin Casagemas i Sabartés. I sí, soc conscient que Casagemas va morir el 1901, però volia donar-li una nova vida”. Dibuixar Picasso en la Guerra Civil, finalment, li ha servit al dibuixant per resoldre una mena de deute que tenia amb Picasso, de qui sempre havia admirat els dibuixos i gravats però no sempre havia entès la pintura. “Algunes obres m’agradaven molt i a d’altres no els veia el sentit. Però després de documentar-me per fer el còmic he entès millor el Picasso artista i la seva necessitat proteica de crear, com si passar un dia sense crear res t’acostés a la mort. I jo això ho entenc perquè també em passa, tot i que no d’una manera tan exagerada”, confessa.