Dani Rovira: “Ningú s’ha preguntat mai si ‘Ocho apellidos vascos’ ofèn els andalusos”

BarcelonaFa un any i mig, Ocho apellidos vascos va convertir Dani Rovira en una de les persones més populars d’Espanya. En aquest temps el còmic malagueny també ha descobert el costat fosc de l’èxit i la fama. Mentre encara busca la manera d’encaixar-ho, s’ha trobat enmig de la promoció d’ Ocho apellidos catalanes.

La pressió s’ha multiplicat respecte a la primera entrega. Com t’ha afectat això en la teva feina?

Sóc conscient que si alguna cosa vaig fer bé en el primer film va ser perquè vaig ser una mica inconscient i em vaig dedicar a jugar. Repetir-ho ara era difícil. Quan rodàvem exteriors, darrere la càmera sempre hi havia un munt de gent que no parava de cridar. Però suposo que la feina de l’actor també és això, no intoxicar-se per la pressió externa i fer-ho tan bé com pot quan criden “acció!” De la resta intentes no fer-ne cas, perquè si no et tornes boig.

Alguns companys m’avisen que has perdut l’espontaneïtat que tenies abans a les entrevistes, que ets més prudent. Però potser seria estrany que no haguessis canviat gens.

És que he rebut moltes hòsties. I no sé si me’n mereixia cap, però quan em fan una entrevista m’agrada ser sincer i no limitar-me a dir el que la gent vol sentir, amb un punt d’hipocresia, com fan alguns artistes. Potser he pecat d’innocent i no m’he adonat que les meves paraules podien ferir la gent. Jo l’únic que volia era fer la meva feina, que adoro, però de vegades és com moure’s en un camp de mines. Tant de bo pogués ser com el Subcomandante Marcos, sempre amb la caputxa.

Ara t’estan criticant molt per haver-te queixat d’alguns inconvenients de la fama per televisió.

Sí, és com si la gent tingués dret a ficar-te el dit al cul només perquè ets feliç. Ara hi ha una campanya de linxament contra la meva companya Clara [Lago] i contra mi. I no hem matat a ningú ni li devem res a ningú. Si algú paga la seva entrada i riu al cinema, per a mi la cosa queda en empat. Ens acusen d’haver-nos convertit en divos... Potser pequem d’imbècils, perquè mira que posar-nos sincers a El hormiguero, en prime time... Però és injust que es posi en dubte l’educació, la bondat i la professionalitat d’algú perquè ha dit que caminar pel carrer és un conyàs. Per a nosaltres ho és! A mi m’encantaria que un d’aquests fans que s’han sentit ofesos passés un dia sencer amb mi i es fes totes les fotos que em demanen. Si no digués mai que no, la meva vida seria només fer-me fotos. Quan es parla del preu de la fama, em pregunto, qui el posa? No és el minut que trigues a fer-te la foto, són els 40 milions d’espanyols amb càmera al mòbil. N’hi ha que diuen que si això no m’agrada que em dediqui a una altra cosa o que marxi del país. Però és que jo sóc feliç vivint-hi. No tinc ganes de marxar.

Per cert, que el film s’estreni en un moment en què els ànims polítics estan tan escalfats ¿creus que pot fer emprenyar algú?

No, de cap manera. La pel·lícula no vol ofendre ningú. Però és preocupant que hi hagi tanta gent amoïnada per si els catalans s’ofenen. També va passar amb els bascos en la pel·lícula anterior. Però mira, ningú, absolutament ningú, s’ha preguntat mai si la pel·lícula ofèn els andalusos. A Ocho apellidos catalanes fins i tot hem fet caure una verge durant la processó de Setmana Santa. I potser per a una persona amb fe això és més important que la independència per a un català. I no ho dic com una queixa, però ¿per què unes coses molesten i unes altres no? ¿És que alguns són més importants que altres o és que algunes coses fan més mal?

¿S’hauria de fer una tercera part d’ Ocho apellidos vascos?

Doncs... no ho sé. Això és com si una dona està parint el segon fill i el marit li diu: “Escolta, quin nom li posarem al tercer?” Primer disfrutem d’aquesta criatura que està començant a treure el cap i ja veurem què passa més endavant. Sempre que hi hagi una bona història a explicar i no caiguem en la trampa d’estirar el xiclet.