Dani de la Orden: “Em costa molt estar sense treballar: no m'aguanto a mi mateix”

BarcelonaAmb 32 anys, Dani de la Orden ja ha dirigit vuit pel·lícules, un parell de documentals i una dotzena d'episodis de sèries com Élite. La seva productivitat és tan alta que el mercat no la pot digerir: divendres estrena Loco por ella a Netflix però encara té pendent d'estrena als cinemes la comèdia Mamá o papá. Ell s'ho nota, que “necessita parar”, i els amics li diuen que afluixi, però no ho pot fer. “Per molt bé que em vagin les coses, soc molt poruc i sempre penso que tot això passarà algun dia i que no puc deixar escapar oportunitats –diu–. I també em costa molt estar sense treballar perquè no vull estar tranquil, no m'aguanto a mi mateix. Hauria d'aprendre a tocar algun instrument o fer curling per tenir alguna cosa per fer”.

Mentre aprèn a abaixar el ritme, té la sort que entre els projectes que rep –"no els accepto tots, també en rebutjo", subratlla– ha anat trobant guions que l'interessen com el de Loco por ella, en què un periodista d'un portal digital encantat d'haver-se conegut i frívol de mena (Álvaro Cervantes) passa una nit boja amb una noia (Susana Abaitua) que, després de consumar-la al llit, s'esfuma perquè “no vol res seriós”. Ell no en té prou i quan descobreix que la noia està ingressada en un centre psiquiàtric no se li acut res millor que fer-se passar per malalt mental per poder entrar-hi i continuar la seva història d'amor. “La idea era parlar d'una relació problemàtica i anar en contra d'allò de “l'amor tot ho pot”, d'aquell bonisme Mister Wonderful a l'estil “avui pot ser un gran dia”, diu. La pel·lícula defensa poder estar trist sense sentir-se jutjat, perquè sovint els que estan bé no saben què fer amb el dolor dels altres i els diuen “va, anima't” quan el que han de fer és aprendre a estar al seu costat. El pitjor d'una malaltia mental és haver d'esforçar-te a semblar que estar bé per als altres”. I remata: “Vivim una dictadura de la felicitat que comença en les xarxes i acaba en el cinema romàntic”.

De 'Love actually' a l'amor més amarg

No semblen les paraules del director de Barcelona nit d'estiu o El mejor verano de mi vida, el gran defensor de la comèdia romàntica al cinema català, però De la Orden reivindica el dret a evolucionar des d'una comèdia “més naïf i dolça a l'estil Love actually fins a una que explori "la part més amarga" de l'amor. “Als 21 anys la comèdia romàntica mola molt però però als 31 potser no ets igual i el que t'interessa de l'amor no és només que tot acabi superbé –diu–. I tampoc renego del happy ending, tot depèn de la pel·lícula, però a Loco por ella no volíem idealitzar la part romàntica sinó mostrar com és de difícil consolidar una relació així. I tot així la pel·lícula és molt romàntica, eh? Però amb un plus de realisme i honestedat”.

El nou discurs de De la Orden lliga amb el seu debut literari, Darse un tiempo (y otras mentiras), que prolonga aquesta mena de revisió crítica dels paradigmes de la comèdia romàntica amb la història d'un noi que no acaba de saber gestionar la ruptura amb la nòvia. “Els comportaments que en diem romàntics sovint són molt tòxics i s'idealitzen coses com no deixar escapar una parella –comenta–. O els papers de nen gran amb por al compromís que feia Mathew McConaughey a les comèdies romàntiques, que ja no tenen sentit. A la novel·la exploro com afecta un noi que es pensa que viu en una pel·lícula i no sap com gestionar que la màgia es perdi perquè està molt condicionat per pel·lícules com Pretty woman, que a mi m'encanta, però al final ho solucionen tot amb una carrera a l'aeroport”.

Tampoc es poden solucionar amb una carrera a l'aeroport les patologies mentals que es tracten a Loco de ti, filtrades això sí pels codis de la comèdia amable en què es mou la pel·lícula. De la Orden explica que tant ell com els actors es van documentar a fons en els diversos trastorns que apareixen i que fins i tot van anar uns dies a un centre psiquiàtric de Barcelona. "Si ens preníem alguna llicència pel bé de la ficció, volíem estar segurs que no creuàvem cap línia vermella", diu. "I, sobretot, per a nosaltres era important no fer comèdia de la salut mental sinó amb la salut mental".