Dan O’Brien: “El nostre estúpid sistema econòmic ens porta cap a l’extinció”

BarcelonaFa dues dècades, el biòleg Dan O’Brien (Ohio, 1947) va decidir canviar de vida: es va comprar un ranxo a Dakota del Sud, i va començar a criar-hi vedells. Al cap de poc temps, però, es va sentir atret pels búfals, que dècades enrere havien pasturat per les Grans Planúries nord-americanes i en va comprar tretze cries. Aquells animals caparruts i impulsius li van fer descobrir una nova dimensió. N’ha escrit un llibre de memòries que es llegeix com una novel·la d’aventures, Los búfalos de Broken Heart (Errata Naturae).

Quan es va comprar el ranxo a finals dels 90 van començar uns anys de dificultats econòmiques per a vostè. ¿El pitjor de tot era enfrontar-se a la cria d’animals gairebé tot sol?

No. La solitud no era el pitjor. Tenia molta por de fracassar, i quadrar els números també em feia estar angoixat.

L’únic company en aquesta aventura era un vell amic seu, Erney Hersman. Encara treballa amb vostè?

Sí. Encara és amb mi. Com jo, ara és molt més gran. Quan ens hi vam posar jo tenia 50 anys i ell 55. Ara en té 75, i com que no ha tingut gaire cura d’ell mateix pràcticament ja no es pot moure. Actualment només té cura dels gossos i del falcó, però em fa companyia i no sé què faria, sense ell.

Los búfalos de Broken Heart és el seu llibre més conegut fins ara.

Sí. S’ha traduït a sis llengües.

En anglès va aparèixer el 2001, però en aquells moments vostè ja tenia una trajectòria considerable com a novel·lista i com a autor de llibres de memòries.

Vaig començar amb els contes d’ Eminent domain (1987) i vaig continuar amb la novel·la Spirit of the hills (1988) i un llibre en què explicava les meves experiències com a falconer, The rites of autumn (1988).

D’on li ve, l’interès per la natura?

Quan era petit passava tant de temps com podia fora de casa. La meva família tenia una granja i a mi no m’agradava estar tancat.

En la seva ficció, ¿la natura també és tan important?

Sí, esclar. Tant les novel·les com els relats estan ambientats a l’Oest americà, concretament a les Grans Planúries. M’interessa molt la història dels nadius nord-americans, i a la majoria de llibres meus hi apareixen indis lakota. També m’agrada explicar com els europeus invasors van abusar d’aquestes terres que conec tan bé.

Quan va tirar endavant el ranxo va haver d’invertir una gran quantitat de diners. ¿Li ha sigut rendible, finalment?

La inversió econòmica va ser immensa, però encara tinc problemes de diners...

A més de narrar meticulosament com té cura dels seus búfals, dedica un capítol a la caça d’aquest animal que vostè s’estima tant.

La gran cacera va ser a la dècada de 1870. Se’n van matar milions per comerciar amb les seves pells i servir-ne les llengües en restaurants, perquè era un menjar molt apreciat. L’espècie més antiga de búfals, el bison antiquus, es va extingir molt abans, fa deu mil anys, i no va ser per culpa de l’acció humana.

¿Aquesta persecució massiva dels búfals mostra una de les cares més fosques de l’ésser humà?

Sí, i al llarg de la història no hem millorat. Només cal pensar en l’escalfament global, en la degradació del sòl i en la sobreexplotació. El nostre estúpid sistema econòmic ens porta cap a l’extinció. La dels animals, però també la nostra.

Una de les històries més tristes és la del petit búfal Pèsol.

Va morir pocs dies després d’arribar al ranxo i el vaig donar de menjar als coiots. No em sembla una història trista, sinó realista. A tots ens podria passar una cosa igual.