Les cares més negres de la Itàlia contemporània

BarcelonaL'escriptora Dacia Maraini és presentada sovint com la gran dama de les lletres italianes. Només cal dedicar-li un cop d'ull per comprovar que el tòpic és força acurat: la jaqueta blava, els rínxols daurats i el maquillatge impol·lut -tot i els trenta graus de la temperatura ambient- permeten intuir l'excepcionalitat del personatge, que s'acaba de confirmar quan comença a parlar, amb frases extenses i reposades, sobre alguns dels temes que recorren la seva literatura de ficció i la pròpia biografia, que ha tractat a La nave per Kobe (2001), Il gioco dell'universo (2007) i Bagheria . Tot i ser del 1993, acaba de ser traduït en castellà i publicat a Minúscula, que aquesta tardor donarà a conèixer en català una de les seves novel·les més ambicioses, La llarga vida de Marianna Ucrìa .

"Des de fa uns anys, combino la ficció històrica amb llibres on la memòria personal és molt important -diu l'autora-. Després d' El tren de la última noche (Galaxia Gutenberg) vaig escriure La grande festa (2011), on explico la meva relació amb la mort a través de diverses persones que he conegut i que m'he estimat i que ja no hi són". Parla, entre d'altres, de l'escriptor Alberto Moravia -amb qui va estar casat durant setze anys-, del poeta i director de cinema Pier Paolo Pasolini i de la cantant d'òpera Maria Callas.

Maraini, que va néixer a Fiesole el 1936 i va debutar a principis dels 60, ha tingut una fructífera trajectòria literària: narrativa, escènica i amb alguna incursió en els guions cinematogràfics, com ara el de Les mil i una nits , escrit a quatre mans amb Pasolini. "És una pel·lícula bonica, molt feliç, plena de vida, que explica l'alegria de l'existència amb frescor i veritat", resumeix. Pasolini va ser assassinat el 2 de novembre del 1975, poc després d'enllestir la seva última pel·lícula, Salò o les 120 jornades de Sodoma . "Encara ara penso que podria tractar-se d'un assassinat polític. Gairebé 40 anys després del crim encara no sabem qui va matar Pasolini. El noi que suposadament va acabar amb ell, Giuseppe Pelosi, després de tres dècades de silenci va dir que no havia estat ell sol -diu l'escriptora-. El misteri continua obert. Encara no podem saber si una part dels serveis secrets italians hi va tenir alguna cosa a veure. Durant aquells anys havien comès delictes misteriosos. Així i tot, encara que la possibilitat existeixi, no en tenim les proves".

La màfia s'escampa

Bagheria forma part del cicle autobiogràfic de l'escriptora. Si en llibres posteriors ha dedicat pàgines a la mare i al pare -l'antropòleg Fosco Maraini-, aquí es fixa en dos moments de la seva relació amb la petita localitat siciliana: l'arribada el 1947, després de travessar l'oceà des del Japó, on la seva família havia passat dos anys en un camp de concentració perquè el pare s'havia negat a firmar l'adhesió a la república feixista de Salò, i la visita dècades després a l'exuberant i alhora decadent propietat familiar, Villa Valguarnera. "No vaig veure'm amb cor d'escriure sobre Sicília fins que m'acostava als 60 anys. Vaig rebutjar l'illa durant molt de temps -admet l'escriptora-. Quan hi vaig arribar el 1947 era molt petita, i per a mi va ser una experiència difícil: la repressió i la discriminació eren considerables, i això me'n va allunyar. La distància m'hi va acabar fent acostar més endavant".

Bagheria també descriu l'especulació urbanística durant la dècada dels 60. "Va haver-hi una autèntica rapinya territorial que va ser devastadora -comença a explicar-. La màfia s'havia ficat a les institucions. Fins i tot l'alcalde de Palerm hi tenia una relació molt estreta: en aquells anys, el regidor d'Obres Públiques va arribar a concedir 5.000 llicències de construcció que van modificar de tal manera la ciutat que ja no hi va haver marxa enrere. Tots dos van ser denunciats i condemnats anys després, quan el mal ja estava fet". Maraini es mostra optimista pel que fa a la situació actual: "Hem millorat d'ençà que la política va prendre distància de la màfia. La magistratura és més conscient i combativa, però contemporàniament la màfia ha trobat noves maneres d'expandir-se per tot el món. Ha passat de controlar mercats com el del peix o el del contraban de tabac a tenir un pes important en les finances internacionals".

Al llibre, l'escriptora constata que la màfia siciliana era present tant a les ciutats com als pobles petits, però les revelacions més sorprenents i corprenedores són l'assetjament sexual dels nens per part dels adults i les relacions d'alguns pares amb les seves filles. "Hi havia un home que va abusar de la filla gran fins que va fer 16 anys i es va casar. Llavors va passar a la segona, que en tenia deu, i quan aquesta també va créixer va abusar de la tercera fins que es va quedar embarassada i la va fer avortar -recorda Maraini-. Un altre cas terrible va ser el d'aquell pare que va tenir un nen amb la seva filla. Tothom ho sabia! El nen era clavat al pare... I ningú no deia res. Si calles, et converteixes en còmplice de la injustícia. És per això que crec que s'ha de parlar de tots aquests casos. A Sicília hi ha hagut massa silenci".

L'estímul creatiu de passar gana

A Bagheria també fa memòria dels dos anys que va passar tancada en un camp de concentració acompanyada dels pares i les germanes. "La privació del menjar, de la llibertat i dels llibres em va portar a desenvolupar la imaginació -diu-. Als meus llibres encara hi ha empremtes d'aquesta fabulació primigènia. Hi parlo del menjar, del gust, dels sabors i les olors, perquè durant molts anys hi he somiat. Haver estat empresonada també ha fet que m'interessés molt per aquestes experiències. Últimament, també em sento molt atreta per la vida dels convents de clausura". Maraini s'acosta als 80 anys en plena forma creativa.