Un Cyrano de nassos

Barcelona‘Cyrano’, Teatre Borràs, 20 de desembre

Un Cyrano de nassos. I no ho diem per la indubtable rotunditat de la protuberància que llueix entre els ulls sinó, i sobretot, per l’emotiu batec amorós d’un Lluís Homar esplèndid que ens regala l’oïda i l’esperit amb la musicalitat i el ritme dels alexandrins d’Edmond Rostand. De nassos ens van semblar l’escena del balcó entre Cyrano, Cristian i Rosana per la modulació del text i la credibilitat de la farsa, i de nassos el monòleg de Cyrano sobre el seu nas, una harmonia ràpida, irònica i fresca com el brogit d’un rierol.

Aquest és un Cyrano despullat textualment i visualment, que segueix la línia de treball sobre els clàssics iniciada amb Terra baixa pel mateix equip artístic fa dos anys. Textualment perquè la versió de Pau Miró recull tota la trama, especialment dels tres primer actes, però es concentra en els monòlegs i diàlegs de Cyrano i en els dos personatges importants que l’acompanyen, la seva enamorada, Rosana, i el babau Cristian. Queda, doncs, de banda la part més lleugera de la comèdia i amb ella el guirigall de personatges més o menys episòdics que l’envolten. Lluny, doncs, d’una funció de capa i espasa, la posada en escena, del mateix Pau Miró, busca esprémer l’esperit de l’obra, mostrar el plecs del fons de Cyrano en una mirada fosca i sense coloraines.

Despullat d’oripell

És un Cyrano visualment despullat d’oripells, que ens situa en una mena de gimnàs d’entrenament d’esgrima gens atractiu però que segurament fa per a l’objectiu de la dramatúrgia. Un Cyrano sense guants ni mitges de seda, sense gipons ni botes en embut i vestit amb la neutralitat estètica del lluitador olímpic d’esgrima, coronat, quan escau, amb el casc protector i no amb el barret d’ala ampla.

Tot i entenent la raó dramatúrgica del fosc disseny de llums, pregaríem, si pot ser, un mica més de claredat sobre els rostres. Sobretot en el del Cyrano, perquè és important veure l’expressió dels actors i actrius quan parlen. Gràcies.